Sobre el nostre cas i el sistema penitenciari espanyol

Detenció i ingrés en la presó.

Abans de començar a explicar la qüestió de la nostra estança en la presó i analitzar com és el sistema carcerari m’agradaria explicar el nostre cas.

El dia 27 de gener, l’estat espanyol va entrar amb fusells d’assalt a les 07:00am al meu antic domicili, el qual he perdut degut al meu ingrés en presó preventiva i per les filtracions policials al periòdic La Razón en les que se m’acusa absurdament de ser el braç armat del PKK. S’hauria de preguntar com es pot ser el braç armat d’una guerrilla, que ja de per sí estan armats.

Però bé, independentment d’aquest absurd, les acusacions són falses i basades en un testimoni inventat i fraudulent.

On ha quedat allò de que un és innocent fins que es demostre el contrari? Pregunteu-li-ho a la justícia espanyola, a la policia i a La Razón. Aquell mateix dia assaltaren altres 8 habitatges, de set membres del meu Partit i d’un activista prokurd. Dels quals 3 fórem condemnats sense judici a presó altre membre del meu Partit i el kurd.

Hem perdut les nostres cases, a la gent no li agrada alquilar a “terroristes”. També hem perdut els nostres treballs (per la mateixa raó) i inclús les nostres pertinences, que màgicament i sense que consti en cap lloc ens han desaparegut sense quedar registre de la seua intervenció: roba, llibres i fins una play 4… però és clar, la policia no roba res. Per això abans estaven i amb el seu registre ja no hi són. Realment és perquè són uns mags, els mags de l’humor.

Hem perdut els nostres locals, ens trencaren la porta per no estar amb les claus en el registre, però, com va a estar la mateixa persona en dos registres simultanis? Quan els diguérem que els donàvem les claus a altres companys i els les portaríem, la resposta fou: “tranquil, tenim la nostra clau especial”, “després ho deixem tot bé per a que no tingueu problemes”; després ens destrossaren el local i el deixaren obert a propòsit.

Resultat: uns ionquis ens ocuparen el local i ho destrossaren tot. Quan els cridarem per dir-los-ho, digué la policia: “però encara segueixen allà?”; així és la policia en aquest país, pitjor que la més lamentable república bananera. Podem veure que els cossos de seguretat de l’estat segueixen sent tan professionals com en la dictadura. Almenys podem seguir afirmant que segueixen sent els mags de l’humor.

Se m’oblidava, també ens han il·legalitzat durant un any. Direu: “què bé, almenys només per un any”. Mentida: en quant es compleixi l’any i hagin de continuar amb la investigació perquè no hi ha absolutament res ho allargaran fins que vulguin celebrar el judici, i ves a saber quan.

No estava davant en les declaracions dels meus companys davant del jutge, però sí vull contar que la fiscal només em formulà una pregunta, una nimietat, i anotà unes paraules. Després vaig descobrir, per a la meva sorpresa, que les paraules foren: “presó sense fiança”. I cap a Soto del Real que m’enviaren junt als dos companys dels que he parlat abans. Ells sortiren als quatre dies amb fiança, i us preguntareu: però per què tarden quatre dies en eixir si ja tenien la petició de fiança des del principi? Us recorde que ens trobem davant “alguna cosa” muntada pels mags de l’humor i la democràcia.

Des d’eixe 27 de gener vaig passar un total de 49 dies segrestat per l’estat, sent innocent i no tenint res a veure amb els presumptes delictes que pretenen imputar-me.

Fins ací i per no perjudicar la meua defensa l’explicació del que ens ha passat degut a aquest muntatge policial/judicial prèvia a l’anàlisi de la situació en la mateixa presó.

 

 Presó en Espanya: reinserció o extermini i negoci.

 

Ara analitzarem un poc com és la presó. No com ens la dibuixen a través dels mitjans de comunicació, sinó com és realment, com es veu i es sofreix vivint dins de la presó com a reclús:

Res més arribar a la presó amb els meus companys després de 50 hores d’aventura, ens llevaren la nostra roba, tractant-nos en els escorcolls com si fórem a saber què. Ens donaren una granota blanca tinyosa de presidiari, ens digueren que en un dia ens donarien la roba que portàvem en el moment de la detenció, i vaig esperar i esperar. Els meus companys sortiren amb fiança i vaig seguir esperant un total de set dies fins que els vingué en gana donar-me la meua roba, i a més passaria una altra fins que deixaren passar el paquet amb roba que m’enviaren els meus amics.

Ens portaren directament a règim FIES, que és el mòdul d’aïllament per a reclusos conflictius, suposadament. Realment és un mòdul d’extermini de presos. De fet, el primer FIES fou el de tipus 1, el de reclusos “conflictius”, però com quedaren a la llum que els estaven exterminant decidiren afegir 4 nous FIES. A nosaltres ens va tocar el 3, el de grup armat. Us preguntareu que quin grup armat: jo tampoc sé la resposta… però ja sabeu, els mags de l’humor. En el meu cas (dic en el meu cas pels detalls, però el règim és eixí en general) el règim FIES va consistir en tenir-me tancat en una cel·la bruta (no em donaren res per netejar-la en una setmana) 21 hores al dies, les tres restants et donen pati. L’anomenat pati, un pati molt particular, “si llueve te mojas como los demás”, i si no ixes doncs 24 hores tancat. Un pati amb prou feines de 10 metres quadrats, brut i sense res que poder fer. En nombroses ocasions et treuen sol, 24 hores sense poder parlar amb ningú. A més, a diferència del mòdul normal, el menjar és de molt mala qualitat, pel què, a més d’incomunicat, passes fam.

És una situació que tornaria boig a qualsevol, però no penseu que és un casualitat, ho fan conscientment. La presó està muntada com un gran negoci. El règim FIES també, tot i que a menor escala.

Molta gent, quan surt de la presó, parla de la facilitat que es dona en la presó (ara parlo només de l’aïllament) per al tràfic i consum de drogues, però crec que s’ha de remarcar que no només es que permetin que s’introdueixi droga de manera “il·legal” al centre, sinó que ells mateixos, a través dels metges menys professionals que es puguin arribar a concebre, mediquen (inclús de manera forçada) als reclusos per a que no donin cap problema. Per tindre’ls alienats i no puguin denunciar els atropellaments que sofreixen diàriament, per a que no puguin organitzar-se pels seus drets, perquè malgrat del que puga pensar la gent, la majoria de presos de llarga durada solen tindre prou consciència de classe contra els carcellers i l’estat. Per això utilitzen les drogues i l’aïllament per exterminar-los. S’inventen causes contra ells i sofreixen una condemna rere altra que es van acumulant fins arribar al punt en què alguns intenten demanar la cadena perpètua revisable, perquè seria una millora de la seua situació. Podeu imaginar una situació tal que porti a una persona a demanar que li apliquen una perpètua? Pensareu que sóc un exagerat, però he vist com un pres que portava 31 anys en presó, va ingressar amb 16 (pel codi antic) i li donaven més de 40 pastilles diàries i el tenien en el que s’anomena galeria curta. Això què vol dir? Que només estàs amb dues persones en l’aïllament (una d’elles jo). És l’aïllament dins l’aïllament, la galeria de càstig. Ja no és que permetin l’ingrés de drogues al centre, o que donin pastilles que no es necessiten a persones desesperades, sinó que a més permeten el subministrament de pastilles determinades que mesclades de determinada manera poden arribar a fabricar drogues molt similars a les que es consumeixen a l’exterior, promovent el tràfic de drogues dins de la presó fins límits insospitats.

La droga és un negoci molt lucratiu i també ho és dins la presó. La droga és una forma de destruir els homes. En la presó és la manera més cautelosa d’assassinar un home.

Però el negoci de la presó no s’acaba ací, ara trobem on realment es troba el negoci: els economats, les targetes de telèfon i la mà d’obra esclava. Els analitzaré per separat:

  • Economats: el menjar de la presó és totalment insuficient, cosa que fa que aquells privilegiats que tenen ingressos de diners per part de familiars, si els arriba, (els meus es perdien i no me’ls donaren en dos mesos) puguin comprar en l’economat. En ell es pot comprar menjar o objectes d’higiene, cartes, segells, etc… ací direu: -“a més de que tenen drets us queixeu”, “a penes guanyaran diners”. i… què passa si us digués que els que treballen als economats han de treballar tots els seus dies com a presos un mínim de deu hores diàries sense cap remuneració? És mà d’obra esclava, legal i permesa. Quin negoci no funciona quan obligues a comprar i els teus treballadors estan en pitjors condicions que els esclaus de l’Imperi Romà?

Qualsevol funcionari dirà que sí són voluntaris.

 

La desesperació és un gran problema per als presos, sobretot si no tenen cultura perquè les seues condicions materials (degut a aquest assassí sistema) no els han permès estudiar i els han condemnat a l’adversitat. Després arriba un orientador social que et dona a triar: complir la teua pena íntegra o treballar i aconseguir punts per al tercer grau. Ja estàs condemnat dins de la teua condemna, no et queda altra opció, enfrontar-te al sistema o tractar d’eixir quan abans. D’açò se n’aprofiten per aconseguir mà d’obra esclava.

 

Aïllament té les seues peculiaritats al respecte, a mi m’oferiren netejar la presó quatre hores diàries per a que constés el meu bon comportament ja que era preventiu i no podien oferir-me xantatge com ho fan amb els presos condemnats. La meua resposta fou clara: sóc un pres polític, no faig el treball a ningú ací, i menys a qui vol exterminar-me.

 

  • Targetes de telèfon: és l’única manera de comunicar-te amb l’exterior efectivament (després parlarem de perquè les cartes no).

A mi per ser “perillós” no em deixaren ni fer la cridada d’ingrés, obligatòria per llei, així que vaig haver d’esperar 10 dies per poder comunicar-me en quant em ficaren la intervenció de comunicacions degut a que en règim FIES has d’entregar una factura de telèfon perquè puguin acreditar-la. Com si no pogueren esbrinar-ho sense més. Què curiós que els islamistes radicals no hagin de presentar res i els deixen fer el que volen (després parlaré d’açò). Així que has de comprar obligatòriament una targeta de telèfon periòdicament.

Tornem al mateix, Telefònica és l’empresa de les targetes, compta amb clients forçats, no tenen competència, o compres o estàs perdut. Novament la desesperació mentre ells estan facturant desenes de milers d’euros per la presó.

 

La presó és un negoci en Espanya. No serveix per reinserir-se, o entres dins del negoci o estàs fora de tot. Vaig intentar seguir estudiant (em detingueren el primer dia de la setmana d’exàmens) i quan no vaig cedir no m’ho permeteren: la primera orientadora social de Soto del Real (el segon orientador d’Estremera era una persona humana, l’única que he conegut en la presó) es reia de mi dient que els comunistes no ens mereixem estudiar, ni tan sols menjar.

 

No existeix la reinserció en la presó, només el negoci i l’extermini. El sistema carcerari no funciona, tan sols funciona per a les empreses i l’estat que es lucren a través d’elles. Qui s’enfronta a açò a va l’aïllament, a ser exterminat, mitjançant drogues, tortures, etc…

 

Polítics que deurien ser presos i presos polítics en Espanya.

 

Em fa gracia veure al Ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, omplint-se la boca del que lluita Espanya contra l’ISIS quan Espanya i el seu govern de traïdors, malvats i venedors de pàtries són els qui venen armes a Turquia i Aràbia Saudita per a que aquestos els les venguin a l’ISIS. Ens va acusar de terroristes per tindre relacions (que no tenim) amb els mateixos kurds amb els qui els líders de la seua aliança s’han reunit. Si jo sóc terrorista per això ell ho és 200 vegades més, deurien tancar-lo a la presó en aïllament immediatament, a veure com un dèbil pusil·lànime com ell resisteix la situació. Permeten l’activitat de l’ISIS en Espanya perquè recluti alegrement, i reprimeixen a un Partit pel simple fet de ser solidaris i emprendre la lluita directa contra l’ISIS. Si en Espanya existeix una justícia independent, el nostre judici ha de caure amb la major celeritat possible.

 

També aquest personatge, que representa tots els valors de la vergonya nacional, està sempre afirmant que en Espanya no hi ha presos polítics i que no es limiten els moviments de les persones.

Aleshores, per què no em deixen eixir del país? Per què he estat en la presó sense estar condemnat? Per què hi ha gent presa per escriure en internet o en un periòdic? Per què hi ha presos per ser advocats de determinades persones? Per què hi ha presos per pertànyer a un partit? Per què hi ha presos per vagues o per defendre’s de feixistes? Per què s’imputa a gent per desobediència civil? Per què no apliquen el mateix raser amb Veneçuela? Per què exterminen a la gent amb el règim FIES? Per què el ministre no és jutjat com el que realment és i no està en la presó? Per què el PP està imputat per finançament il·legal, per corrupció i fins i tot per organització criminal i no se’ls il·legalitza i criminalitza i s’ingressa a la presó als seus líders? Per què tan sols van a la presó els lluitadors d’esquerra? La resposta és molt simple: el govern espanyol és una vergonya. Vivim un procés agut de feixistització i tots hem d’oposar-nos de manera unitària contra ell. Vivim un dèficit democràtic des de la reforma política que fou anomenada transició. Necessitem realitzar un trencament democràtic, que rescati Espanya del fangar en el que l’han ficada tots els venedors de pàtries reaccionaris que ens governen.

 

He conegut una gran quantitat de presos polítics a la presó: gallecs, bascos, socials, antifeixistes; la gran majoria sense un delicte de sang i que s’enfronten a condemnes d’un centenar d’anys. Des d’ací vull donar-los les gràcies als presos bascos que m’ensenyaren a moure’m per la presó i a enfrontar-me amb valor i dignitat a aquesta dura prova que per desgràcia m’ha tocat viure.

 

És necessari donar a conèixer els casos de tots els presos polítics d’aquest estat i lluitar per l’amnistia política perquè estiguin en llibertat quant abans millor.

 

Al Ministre de l’Interior li dic des d’ací que és molt difícil destruir a qui no està disposat a rendir-se, a qui li dona igual la presó o sacrificar la seua pròpia vida, que mentre més tarden en cedir i acceptar l’amnistia més dura i intensa serà la lluita, però que inevitablement l’amnistia s’assolirà abans o després.

 

Nosaltres no som criminals, som comunistes. Ens poden destruir, tancar a la presó i torturar com individus, però com a avantguarda de la classes revolucionaria ningú ni res pot detenir-nos. Amb aquestes mesures no eliminen la lluita de classes, només creen unes condicions en les que s’aguditzarà molt més.

 

Vida en la presó.

 

Només vull ressenyar que de la presó es surt, que has de tindre sempre una actitud positiva, has de rebutjar tot tipus de drogues, intentar menjar el millor possible, no pensar en el que t’estan fent sinó en perquè estàs ací i que no et van a doblegar, seguir lluitant en la presó com sempre has lluitat fora, fer-te un rutina, disciplinar-te com mai ho has fet, entrenar molt dur, cos i ment; has de llegir, has de formar-te, la presó no pot aturar la teua formació política. De fet, és un bon moment per intensificar-la.

 

És important que sigues conscient de perquè estàs ací. Els presos polítics de l’estat són un exemple, són els que lluiten pel futur, per un món millor, representant el progrés. Mentre que els que t’han enviat ací representen les forces del passat, l’intent de romandre, poden intentar-ho quant vulguin: els anem a tombar.

 

Jo lluite pel socialisme, pel marxisme-leninisme, per l’internacionalisme proletari; ells només pels diners. Nosaltres som el futur, ells són les restes del passat.

 

Conclusió.

 

He escrit aquesta carta per donar a conèixer la nostra situació i per animar la gent a que no tinga por a la repressió, i si la tenen no importa. El que importa és saber sobreposar-se a eixa por. No es pot permetre que l’estat diga qui pot fer què mitjançant la por i la repressió, la repressió ens ha de donar igual (en la mesura de no parar, no de no previndre). A mi la presó m’ha donat igual, no vaig a deixar de ser comunista perquè ho diga ningú encara que em tanquen a la presó. Només m’haurien derrotat si acceptés desaparèixer esperant la seua benevolència, quedar-me a casa sense fer res. Això seria trair els meus principis comunistes, això seria caure realment derrotat.

 

Per últim, agrair a tots aquells qui han estat lluitant i segueixen lluitant per la nostra llibertat, aquells a qui els donen igual les diferències o els rumors i són persones realment solidàries. També, lamentablement, vull tindre unes paraules amb aquells que treuen un comunicat per rentar-se la cara perquè són una vergonya d’organitzacions, per anomenar-les d’alguna manera, i es neguen a fer res per ser diferents o haver tingut “x” problema (encara que siga imaginari). Per a eixa gent, dir-los que es revisen, que quan els toqui a ells si algun dia arriben a ser revolucionaris (que no els queda…) voldran que els demés no siguin com ells. Jo sense cap dubte estaré on he d’estar, amb els qui lluiten.

 

Roberto Vaquero.

Traduït per Alfons Llorca.

Anuncios