Treball de Partit en Europa

Ja Hoxha parlava a finals dels 60 [1] sobre la necessitat de canviar la manera de treballar dels Partits Comunistes de l’Europa Occidental, partits que malgrat trencar amb el revisionisme imperant seguien portant al darrere les mateixes dinàmiques de treball que els mateixos partits revisionistes. Aquest problema no és que haja mitigat amb el temps, sinó més bé al contrari.

Davant la crisi del moviment comunista, els partits europeus no van saber adaptar-se correctament a la nova situació. Quan es produí la ruptura ideològica amb els partit “clàssics” que abraçaren el revisionisme, molts camarades honrats van decidir trencar amb el revisionisme ideològicament i orgànicament, creant nous partits antirrevisionistes, però en aquest procés de ruptura arrastraren formes de treball característiques del revisionisme, com per exemple:

 

  • Concepció assembleària del Partit.

 

Veuen el Partit com si d’una gran assemblea es tractés, en la que es crea cada vegada amb més intensitat una burocràcia que cada vegada serà més difícil d’atallar. Pareixen dos termes contradictoris, però la realitat ens ensenya que un extrem engendra l’altre, són dues cares de la mateixa moneda.

 

S’arriba a absurds de democratisme burgés i s’admetrà a qualsevol en el Partit, cosa que pesarà greument quan la situació repressiva s’intensifiqui i al Partit li costi suor i sang no desaparèixer pels errors comesos amb anterioritat.

El partit es plenarà d’arribistes, covards, acomplexats egòlatres amb aires de grandesa, traïdors, anticomunistes i infiltrats.

 

 

Dificultat per desenvolupar la part no legal del Partit, que és la principal. Açò està molt relacionat amb el subpunt anterior.

 

S’avantposen les lluites per les reformes econòmiques, normalment centralitzades en el treball sindical.

 

  • Electoralisme (No tots).

 

Treball centrat de forma irremeiable en la lluita electoral, una lluita que sense comprendre el paper real que té per als comunistes un procés electoral burgés porta a una inevitable dependència dels mateixos, pel que l’estat arriba a un control dels partits. L’estat no pot controlar l’activitat del Partit, encara que l’il·legalitzaren i perseguiren mai deu plegar-se a imposicions de cap tipus per part de ningú. El Partit deu treballar en la línia que ell mateix es marca, ningú pot decidir per ell.

 

És necessari el trencament per part dels Partits Comunistes, que hem parlat anteriorment, amb els mètodes de treball i organització dels revisionistes. La ruptura ha de ser total, orgànica i ideològicament.

 

“Observem que en Europa els marxistes-leninistes no han aconseguit encara comprendre correctament la necessitat d’organitzar l’activitat del partit en la clandestinitat i la semiclandestinitat. En aquest sentit influeix considerablement l’activitat dels revisionistes. Si bé els nous partits marxistes-leninistes no es plantegen seguir la via parlamentària, tendeixen a desenvolupar tota la seua activitat de forma legal, com fan els partits revisionistes. Creuen que passant a la semiclandestinitat o a la clandestinitat total, no podran fer res. Els pareix que no treballaran fent passar una part dels seus militants a la clandestinitat amb la finalitat de que es converteixin en el nucli principal de tota l’activitat del partit. Per tant, no comprenen la importància de crear un nucli fort en condicions de clandestinitat.” [2]

 

És necessari que els Partits Comunistes adoptin també una estructura de nou tipus. A diferència de l’estructura de partit socialdemòcrata que tenen els partits revisionistes, és a dir, que adoptin l’estructura legal i no legal (avantposant, evidentment, la segona sobre la primera), el dia en que les coses es compliquen, el Partit no pot deixar que l’enemic els elimini de la nit al dia: ha d’adaptar-se als mètodes de lluita semiclandestins que permeten la supervivència del Partit en qualsevol situació.

 

Com ja he dit, el Partit no es deu encasellar en l’espai que li designa l’estat, esperant la magnanimitat del mateix i confiant en que els deixarà actuar. El Partit deu actuar li pesi a qui li pesi i per sobre de qui sigui. El Partit Comunista aspira a la presa del poder, a conquerir el socialisme, a implantar la dictadura del proletariat. Deu actuar única i exclusivament en aquest camí, el contrari seria trair a la classe de la que es suposa que és avantguarda.

 

En aquestos Partits europeus que trenquen amb el revisionisme hi haurà individus que no comparteixin per por o per falta de visió i formació política aquestos canvis tant necessaris. Aquells qui no poden seguir el ritme del Partit i no estan disposats a trencar amb els mètodes revisionistes tenen dues opcions: fer autocrítica, sobreposar-se a les seues limitacions i créixer com a militants comunistes i poder arribar a convertir-se en exemples, o ser depurats, per poder tornar a militar en un partit revisionista. Com deia Hoxha “Els comunistes són els primers en l’atac i els últims en la retirada”; qui no estiga disposat, ja sap quin és el seu lloc en l’historia.

 

El Partit no es detindrà per ningú, avança depurant-se dels seus elements més inestables.

 

Notes:

 

[1] “Comprendre i organitzar correctament el treball clandestí i legal del Partit, qüestió fonamental de la revolució”. Enver Hoxha.

 

[2] Ibídem.

 

Tomás Garante.

 

Traduït per Alfons Llorca.

 

Anuncios