En defensa del materialisme històric

En el present article posarem en relació conceptes històrics actuals, passats -hi ha qui diu obsolets- i teoritzarem sobre la possibilitat d’una “història del futur”. Dins del món de l’evolució de la història i la historiografia podem observar diferents tendències. Comprovem que no és un entorn aliè a les modes, és a dir, a determinades maneres d’entendre i escriure la història.

Avui dia vivim un auge de la Història Social. Es busquen agents anònims, de poca importància. És l’anomenada “Història des de baix”. Es busca un allunyament respecte a la interpretació dels grans processos històrics en base a anàlisi “macro”. No obstant, açò era totalment al contrari en les últimes dècades.

El  debat sobre la labor de l’historiador i l’objectivitat, sobre la veracitat i la veritat; porten a fer de la història una disciplina aparentment exempta d’altres interessos. Personalment, sóc de l’opinió de que és impossible assolir l’objectivitat en l’anàlisi i l’exposició dels fets històrics. Crec que l’historiador no només no pot representar la veritat absoluta, sinó que tampoc deu fer-ho, però més tard incidirem en aquest punt.

Allò que és perillós per a la Història com a disciplina (no com a narració dels processos històrics) és negar l’existència dels interessos que puguin modificar els fets. En nombroses ocasions hem escoltat en classe al·lusions a que aquestos pensaments són més propis de teories conspiradores. No obstant això, un simple estudiant d’història sap que tots els estats del món han donat una determinada interpretació als successos del seu marc geogràfic per afavorir els seus interessos contemporanis. La paraula clau, per tant, és interpretació. Aquesta només pot realitzar-se amb el pas dels anys i inclús dels segles diran alguns. Jo sóc de l’opinió de que un correcte anàlisi històric ens permet veure immediatament aquestos casos.

No vull dir que “canviar” la història sigui bo o roí. Aquestes categories no són res absolut sinó tan relatiu com la pròpia interpretació dels fets. Donat que un mateix succés pot representar “veritats” segons com les analitzi l’historiador, crec que l’objectiu d’aquest deu ser tenir consciència de la seua responsabilitat.

La responsabilitat de l’historiador és una frase que ja s’ha escoltat nombroses vegades en les aules universitàries i pareix que no hi ha un punt de torbada. Què ha de motivar l’historiador? Està relacionat amb la seua especialitat o potser amb l’escola historiogràfica amb la que més s’identifiqui?

Açò ens porta a pensar en aquells escoles historiogràfiques que, malgrat tindre gran prestigi acadèmic en dècades passades, ara s’entenen com obsoletes. Em refereixo concretament al materialisme històric. Encara que és comú sentir-lo citar recurrentment en moltes assignatures, són pocs els doctors en història que no es refereixen a aquesta escola com a incompleta per centrar-se “exclusivament” en anàlisis econòmics.

Ací radica el problema. En l’escàs coneixement que es té del materialisme històric. No es tenen en compte els escrits del fundadors del materialisme històric i el socialisme científic, només els llibres i articles dels qui sustenten les subscriuen les seues teories. L’anàlisi d’un procés històric no pot ser mai exclusivament econòmic. Efectivament estaria incomplet. Sempre influeixen innumerables factors.

L’historicisme o academicisme històric ha caigut en aquestos erros. La base econòmica de la història es refereix exclusivament a assenyalar que la històrica de la humanitat és la història de la lluita de classes. Dins d’aquesta, hi ha innumerables processos, tots ells emmarcats dins de la lluita de classes antagòniques que pugnen en un determinat marc social, polític, cultural… no és lícit confondre la importància central del fer econòmic amb una suposada exclusivitat.

Però pot conciliar-se el materialisme històric amb tendències actualment en boga com la història de gènere, social o cultural? Per suposat que sí. Els conceptes que avui en dia destaquen en els estudis de gènere por exemple recalquen la seua relació amb els conceptes de raça o classe. Si bé és cert que tots els processos històrics estan necessàriament travessats pel concepte gènere, si no es pot obviar el paper de la dona dins d’un procés històric; seria un gran error voler escometre la història de les dones per separat. Aquest error, nascut als anys 60 i que avui dia persisteix, està tractant de ser esborrat per historiadors que impulsen el concepte gènere en un marc diferent.

Com podem veure en el llibre Ar´nt´I a Woman de Deborah Gray White es dóna una importància central al paper de la dona negra esclava en l’època colonial. Tenim per tant els conceptes de classe, raça i gènere travessant un sol procés històric i una obra que els posa sobre la taula. La conclusió d’aquesta obra és que la inferioritat del sexe femení no és tal per a qui vol mantenir aqueix règim d’esclavitud. Al contrari, valoren la fortalesa física de la dona negra perquè els ajuda reproduir el règim. És a dir, la importància central, l’opressió principal sobre tots els esclaus colonials, és el que té una vital importància per las explotadors. La dona negra esclava és la ferramenta per perpetuar el sistema i no a l’inrevés. El sistema dona importància capital a l’esclau; i la dona negra és la ferramenta per reproduït el sistema. És la confirmació de la teoria de la lluita de classes.

L’anàlisi realitza per l’autora, donant l’eix principal a la qüestió de gènere, permet veure clarament com aquest enfocament és erroni. Podem veure com la lluita de classes és la qüestió central també permet veure com és possible conciliar els termes raça i gènere amb el materialisme històric; i com es pot fer microhistòria a partir d’eixe mètode.

El materialisme històric és, entre altes coses, un mètode d’anàlisi. No hem de fer encaixar tots els processos dins del nostre marc, sinó adaptar el marc del materialisme històric – tremendament flexible – fins fer un anàlisi complet. Arribant a aquest punt, entenc que la responsabilitat de l’historiador és ser conscient, com he dit abans, de la realitat de la lluita de classes. En base a açò, deu dotar a les generacions presents i futures d’una història que es posi al servei de la classe oprimida. Com veiem en els anàlisis del materialisme històric, la història sempre avança cap al progrés; i aquest s’identifica amb les revolucions que alliberen a les classes subjugades.

És fonamental que l’historiador empri en el seu anàlisi totes les disciplines que el recolzin en la seua labor, res pot ser descartat. Antropologia, arqueologia, demografia, geografia, estadística o estricte coneixement de la cronologia són necessaris per fer de l’anàlisi materialista quelcom vertaderament científic. Un paper especial juguen els elements culturals al respecte. Si bé són element clau en el desenvolupament de les societats no hem de perdre de vista que són les societats humanes les que generen la cultura i no a l’inrevés. Donat que aquestes societats estan condicionades en primer terme pel mètode en el que produeixen els seus mitjans de subsistència, l’element cultural també ho està. El millor mode per comprovar açò és el salt cultural que es produeix amb els canvis dels modes de producció. Després de la revolució francesa, per exemple, s’imposà una cultura burgesa enfocada a l’individualisme i al rebuig de les velles classes dominants acusant-les d’ocioses. Per damunt de tot aparegué una cultura on la propietat privada era una cosa que feia gran als homes.

Moltes d’aquestes característiques culturals foren o pretengueren ser suprimides en aquells països on començà a imposar-se el socialisme en el segle XX. Per primera vegada es posava en pràctica la ben anomenada “revolució cultural”, tot i que de manera dispar en els diferents països. La figura de “l’home nou” que proposa el socialisme dista molt del que va proposar la burgesia triomfant de finals del segle XVIII i principis del XIX. En la qüestió fonamental, en la propietat, la concepció social d’aquesta s’imposa després d’anys de treball educatiu. La diferència entre ambdós processos culturals demostra que aquestos emanen de dos societats que trenquen amb l’ordre socioeconòmic anterior. Les noves classes en el poder busquen mantenir la seua posició mitjançant una nova cultura, un “home nou” que és ben distint en cada cas. La utilització de les histories nacionals per la burgesia triomfant en el segle XIX és també un exemple de com l’element històric i cultural es maneja com un joguet en mans de les classes que tenen el poder econòmic. Açò no suposa que posseeixin el poder polític. Molts dels casos del segle XIX presenten aquesta situació. En la unificació d’Itàlia. Per exemple, el poder temporal fou restituït en mans de Pius IX pel naixent Segon Imperi de Lluís Napoleó. La unificació fou iniciada des del nord, Piemont-Cerdanya, per la burgesia triomfant que encara caria del poder polític.

D’aquesta manera, quan Weber analitzar d’una manera cultural el canvi econòmic en la seua crítica al capitalisme s’equivoca. L’eix central de tota cultura, inclús aquelles ancorades en fortes concepcions religioses, el dirigeixen les classes econòmicament poderoses. El mateix es pot dir de conceptes com “civilització” posats de moda per la història cultural.

Aleshores, pot el materialisme històric analitzar qualsevol etapa de la historia, per recent que sigui? La resposta es sí. Tal i com afirma Bédarida en el seu anàlisi i defensa sobre l’anomenada Historia dl Temps Present aquestos anàlisis compten amb dos principals objeccions. La primera és la poca distància temporal dels fets, cosa que es refereix directament a la implicació de l’historiador amb el procés històric que analitzi. Com ja he dit abans, la tasca de l’historiador ha de ser, en la meua opinió, posar el discurs històric com a ferrament en mans de les classes oprimides en el sistema actual. Això solucionaria la primera objecció.

La segona seria l’absència de fonts. Aquesta mateixa objecció es pot fer sobre moltes altres etapes històriques no necessàriament molt llunyanes. Encara així, altres processos amb multitud de fonts estan repletes de manipulacions, falsedats, carències… és a dir, aquesta objecció la considero general per a qualsevol etapa històrica i els seus processos.

Pot el materialisme històric, amb el seu mètode analític, realitzat una historia del futur? Si bé aquest terme ja es mitjanament conegut, no es vincula habitualment al materialisme històric per estar aquest en tela de judici per economicista. Certament, la cientificitat del materialisme històric el converteix en l’únic corrent historiogràfic que seria capaç d’elaborar un anàlisi de les pròximes dècades. Seria, sense cap dubte, una aventura amb una possibilitat d’error molt major de la que pot donar-se analitzant el passat, però podria fer-se sense caure en el complet atzar.

José del Valle.

Traduït per Alfons Llorca. 

 

Bibliografia:

  • Bédarida, F (1998): Definició, mètode i pràctica de la Historia del Temps Present. Paris. Quaderns d’Historia Contemporània. Institut d’Historia del Temps Recent.
  • Martín Miliddi, F. (2007). Pierre Vilar y la construcció de una historia marxista. Notes sobre el debat amb Louis Althusser. Actes i Comunicacions de l’Institut d’Historia Antiga i Medieval, 3(1), 1-11.
  • Vilar, P. (1980). Iniciació al vocabulari de l’anàlisi històric. Barcelona: Critica.
  • Yobenj Aucardo Chicangana Bayona. (2009). Debats de la historia cultural, conversa amb el professor Peter Burke. Historia Crítica, (37), 18-25.
Anuncios