Experiències històriques dels Partits Comunistes

L’anàlisi del model organitzatiu i mètodes de treball dels partits comunistes històrics al llarg de la seua existència, és un objectiu necessari i fonamental per qualsevol comunista. Per això, des de la Universitat Obrera dedicarem diferents articles amb la finalitat de sintetitzar totes aquestes experiències i treure les ensenyances fonamentals del mateix.

En el present article analitzarem breument i de manera general el model organitzatiu i els mètodes de treball dels partits comunistes que no es troben en la legalitat per comparar amb l’estructura del partit en situació de legalitat (pròxims articles). Per a açò ens nodrirem de l’experiència del PC(b) de la URSS, del PTA d’Albània i dels dos grans Partits Comunistes que han existit al nostre estat, el PCE de l’època de José Díaz i el PCE(m-l) fins el 1992, any de la seua dissolució, durant les etapes en la que es trobaren en una situació de semiclandestinitat o clandestinitat.

Com ja hem explicat en altres articles, l’estructura del partit ha d’adaptar-se a les condicions materials existents: si el partit es troba en un estat de dominació autoritària, la major part de la seua estructura serà clandestina; en canvi, en un sistema democràtic, el caràcter del partit serà semiclandestí, part legal–part no legal, sent aquesta última la més important.

El pas del partit d’una etapa legal a una no legal, suposa un canvi en el model organitzatiu i en els mètodes de treball. Aquest fet és una necessitat material, ja que si el partit es nega a adaptar-se a les noves condicions materials, no li queda més que claudicar i desaparèixer.

En aquesta transició, l’experiència històrica demostra que sempre ixen a la llum membres del partit que es neguen a acceptar aquestos canvis en el model organitzatiu i en els mètodes de treball, quan aquestos es tornen necessaris, argumentant la violació del principis fonamentals del centralisme democràtic, sense entendre que el partit (i, en aquest cas, el seu model organitzatiu) ha d’adaptar-se a les noves condicions materials. Aquestos “comunistes” que veuen el partit com una finalitat en sí mateixa i no com la ferramenta principal de la classe obrera, que deu organitzar i adoptar els mètodes de treball que siguin necessaris per defendre els seus interessos de classe, són un clar exemple de buròcrates.

Així, en els Documents del II Congrés del PCE(m-l) es recull:

“S’ha de combatre la concepció petit burgesa segons la qual el partit és una finalitat en sí, i que la seua estructura, vida interna i funcionament estan al marge i per damunt de la lluita de classes. Aquesta és una concepció burocràtica a la que s’ha d’oposar enèrgicament la concepció del partit com a part del proletariat, com a instrument de combat, com a destacament d’avantguarda del mateix. El partit té la seua raó de ser i de funcionar en la lluita pels interessos finals de la seua classe, la classe obrera.” [1]

La qüestió central sobre la que versa aquesta discussió i que aquestos no arriben o no volen comprendre és: què s’entén per centralisme democràtic, i si aquest és una finalitat en sí mateixa o és un mitjà per defendre els interessos del proletariat i, per tant, ha d’adaptar-se a les condicions materials existents. Doncs bé, aquesta qüestió és prou senzilla. El centralisme democràtic és el model organitzatiu del partit de nou tipus, basat en la centralització, que representa la part principal de la unitat fèrria i monolítica que exigeix un partit nou tipus; i d’una democràcia interna tant amplia com les donacions materials ho permetin. El centralisme democràtic té una sèrie de característiques principals: organització vertical entre el òrgans del partit, supeditació de la minoria a la majoria, disciplina conscient, prohibició de fraccions i crítica i autocrítica. (Publicarem pròximament un altre article on es desenvolupen les característiques del centralisme democràtic). Així ho afirmava Elena Ódena:

“El centralisme significa la supeditació dels òrgans inferiors al superiors. La democràcia significa la supeditació de la minoria a la majoria. Així doncs, aquestos dos principis no estan de cap manera renyits, sinó que, al contrari, són parts inseparables d’un tot. Però en la seua aplicació poden sorgir certes contradiccions entre la democràcia i el centralisme… el centralisme i la democràcia han d’anar units. Però la manera d’assemblar-los ha de ser diferent segons les circumstàncies en les que actuï el partit. En certes circumstàncies (en els partits gosen de legalitat estable o estan en el poder, consolidat) l’electivitat i revocabilitat dels òrgans superior pot realitzar-se més o menys completament. En canvi, en condicions de clandestinitat o semiclandestinitat, guerra civil, etc. és precís davant de tot assegurar la disciplina, i no és possible l’elecció de tots els òrgans directius. En condicions de clandestinitat, guerra civil, etc. es precís assegurar la democràcia interna per mètodes que no descansin fonamentalment en l’electivitat.” [2]

Abans d’explicar quins són aquestos mètodes que garanteixen la democràcia interna en defecte de l’efectivitat, assenyalarem alguns exemples històrics on s’ha restringit la democràcia interna del partit en favor de l’adaptació a les condicions materials per la supervivència del partit i en pro dels interessos del proletariat. Per ficar exemples senzills: dins del PC(b), tot i que és cert que es realitzaven congressos – als que assitien pocs delegats i de confiança –, els càrrecs dins del partit no foren designats per l’elecció de baix cap a dalt fins la revolució de febrer del 1917, després de la qual el partit va passar de la clandestinitat total a la semiclandestinitat. [3]

En el cas del PTA, degut a les condicions materials en Albània – guerra d’alliberament nacional – encara que és cert que va dur a terme conferències – no va poder realitzar un congrés fins novembre de 1948 (casi 4 anys després de la presa del poder) en la que s’aprovaren els primers estatus del Partit i en base a ells es pogué dur a terme l’ampliació de la democràcia interna dins del partit. [4]

Després de veure la justesa de l’adaptació del centralisme democràtic a les condicions materials en les que es troba el partit, hem de tenir en compte quins són els mètodes que permeten el màxim desenvolupament de la democràcia interna dins de les noves condicions materials. Entre ells es troben: l’electivitat dels càrrecs que siguin possibles, com per exemple determinades responsabilitats a nivell de cèl·lules; el desenvolupament de la crítica i autocrítica, com a ferramenta fonamental del partit per corregir les errades i denunciar els abusos de poder per part d’algun dirigent o òrgan; la forja de la disciplina conscient dels militants, acceptant que les decisions preses pel partit són basades en la majoria, ja que en molts casos el militant no sabrà qui ha pres les decisions i li faltaran dades sobre aquestes; un control sistemàtic sobre el compliment de tasques, i una actitud conseqüent de la seua responsabilitat per part de cada militant. Tot açò, unit a la justesa de la línia política, permet el màxim desenvolupament de la democràcia interna possible dins del partit comunista en condicions de semiclandestinitat o clandestinitat.

És necessari que els mètodes organitzatius s’ajusten a cada condició material concreta en la que es trobi el partit, amb la major celeritat possible, trencant les abstraccions i vells esquemes, reflex de tendències burocràtiques dins del mateix; el mètode d’organització ha de representar i garantir l’aplicació de la línia política del partit.

MÈTODES DE TREBALL

L’experiència històrica d’aquests partits ha demostrat, tant amb les seus encerts o amb els seus errors, la importància d’adaptar les mètodes de treball amb la major rapidesa possible a les noves condicions materials. En el pas d’una etapa legal a una etapa no legal, al canviar el mètodes de treball, es brinda l’oportunitat d’eliminar totes les tendències burocràtiques, anarquistes i liberals que patia.

Existeixen comunistes que no comprenen que els mètodes de treball no estan separats del model organitzatiu a questos, alhora, a la línia política, com hem explicat anteriorment. Els mètodes de treball deuen ser aquells que s’ajustin a la línia política i a les condicions materials existents. Els comunistes han de ser capaços de trencar amb tot esquematisme i abstraccions, i saber analitzar els fets concrets per poder aplicar el mètodes de treball que millor s’adeqüen a les tasques, decisions i consignes polítiques del partit. S’ha de ser capaç de portar a justesa de la línia del partit a la pràctica, i això passa principalment per saber adoptar uns mètodes de treball adequats.

Sense voler detenir-nos en aquestes qüestions, volíem recalcar els mètodes de treball tant en les fronts de masses com en les cèl·lules, ja que la història del Moviment Comunista ha ressaltat la importància d’açò.

És evident que per a l’existència i desenvolupament dels partits comunistes, aquestos han d’estar en una estreta unió amb les masses. En època de clandestinitat o semiclandestinitat, la unió del partit amb les masses descansa, amb major pes que en èpoques de legalitat, en les fronts de masses en els que actuen els partits, doncs serà el seu principal enllaç amb aquestes. Per això, els comunistes que treballen en els fronts han de perdre tot tipus de pudor, ser exemple dins d’ells, i defendre sense por la línia política i l’esperit del seu partit. Només d’aquesta manera el partit podrà influir en aquestes i convertir-se en l’avantguarda de la classe obrera.

Per últim, el mètode de treball en les cèl·lules deu transformar-se qualitativament. Les cèl·lules són el contacte que tenen les masses amb el partit, aquestes han de representar els valors i principis del partit, ser la viva imatge de la seua força i reflectir el paper d’avantguarda que deu ser el partit. Les cèl·lules són el cor dels partits comunistes, sense ells no es sent la força de la línia i l’esperit del partit, sinó que simplement es dediquen a acceptar directrius dels òrgans superiors. Aquestos partits estan destinats a desaparèixer.

És per això que les cèl·lules han de ser capaces d’analitzar la seua realitat local, realitzar propostes i prendre decisions sobre el que tinguin facultats. En èpoques de semiclandestinitat o clandestinitat, les cèl·lules dels partits comunistes tenen una major autonomia per prendre decisions, sempre dins de les tasques designades pels òrgans superiors. Per açò la importància de que vagin augmentat el seu nivell i capacitat política per poder analitzar i prendre les decisions adequades per a cada situació concreta.

Dins de les cèl·lules, ha de recalcar-se la lluita contra tot tipus de desviació, ja sigui liberalisme com elements i comportaments burocràtics, etc… deuen ser capaces d’elevar a un mode qualitativament superior la presa de decisions col·lectives, a través del desenvolupament dels militants, la participació dels mateixos en el debat i la responsabilitat individual a través de l’ús de la crítica i autocrítica.

Han de ser capaces de designar tasques concretes entre els seus integrants i tenir una capacitat de control sistemàtic sobre el control d’aquestes. Alhora, han d’augmentar el nombre de simpatitzants del partit i apropar-los cada vegada més a la línia política del mateix, deuen analitzar-los i ser capaços de delegar en ells tasques concretes per a que demostren el seu recolzament i fidelitat al partit.

La historia d’aquests partit ha demostrat que, malgrat totes les dificultats i obstacles amb les que s’enfronta un partit comunista, si aquest, seguint fidelment el principis del marxisme-leninisme, adaptada la seua estructura organitzativa i els seus mètodes de treball a les condicions materials amb les que es trobi, ja sigui de semiclandestinitat o clandestinitat, el partit és capaç d’imposar-se a aquestos obstacles i dificultat produint un desenvolupament qualitatiu d’aquest. No obstant, si el partit claudica i segueix mantenint la mateixa estructura organitzativa i mètodes de treball una vegada canviades el condicions materials, el partit desapareix. Aquesta és una de les veritats objectives que ensenya la història dels Partits Comunistes històrics.

“Recordeu, camarades, que només són bons aquells quadres que no tenen por a les dificultats, que no s’amaguen davant de les dificultat, sinó que al contrari, van al seu encontre per superar-les i liquidar-les. Només en les dificultats es forgen els vertaders quadres”. (Stalin)

 

Julio Moreno.

Traduït per Alfons Llorca.

 

[1] Documents del II Congrés del PCE(m-l).

[2] Elena Ódena. Notes Per a l’Escola del Partit. Escrits Polítics Vol. 2.

[3] Història del Partit Comunista (Bolxevic) de la URSS, tom 2, compendi redactat per una comissió del comitè central del PC(b) de la URSS aprovat en 1938 pel CC.

[4] Història del Partit del Treball d’Albània. Institut d’Estudis Marxistes-leninistes del CC del PTA.

Anuncios