La cultura de la lluita de classes

És habitual observar, en mitjans cada vegada més amplis, una forta difusió relacionada amb la “resistència” exercida contra diferents tipus d’imposició. Ja sigui resistència a l’opressió nacional, lluita contra el règim de torn o confrontar la imposició religiosa en una o altra part del món. Està car que els mitjans de comunicació espanyols donaran veu, per exemple, a l’opressió que sofreixen els ciutadans de Corea del Nord – sense pretendre enaltir la línia política que porten, mot allunyada del marxisme-leninisme – mentre que es fan els sords davant el que ocorre en Aràbia Saudita o Qatar. En resum, els mitjans de comunicació no són aliens a les regles del joc de l’imperialisme.

Existeixen altres lluites i reivindicacions que no són en absolut reivindicades, al menys si es tracta d’un problema dins de les nostres fronteres. Podem referir-nos ací a la lluita contra els desnonaments, problema de primer ordre en Espanya que es paga amb moltes víctimes; o al dels presos polítics. Mentre neguen l’existència de presos polítics en Espanya, ens bombardegen amb la propaganda de grans partits, amb la paraula “obrer” entre les seues sigles, que demanen a crits l’alliberament dels presos polítics veneçolans. És a dir, la vena de l’imperialisme es posa en els ulls de la població. El que passa en Veneçuela es converteix en una qüestió d’estat, però el mateix problema en els nostre estat és una qüestió que a ningú li interessa.

El mateix podem dir de les lluites per unes millors condicions laborals, per la pobresa, a lluita estudiantil o sindical, les pensions… totes lluites parcials que camuflen la vertadera cara de la lluita de classes. És aquesta difusió per mitjans majoritaris una de les grans ferramentes de la burgesia. Camuflen i aïllen les lluites parcials de la lluita de la classe obrera per reivindicar el que és seu per naturalesa. Es difumina l’objectiu estratègic de la classe obrera: la fi de l’explotació de l’home per l’home.

No és només un problema dels mitjans majoritaris, sinó també dels que suposadament abanderen totes i cadascuna d’aquestes lluites. Sura una obsessió tremenda per descartar el vocabulari de classe d’una reivindicació parcial. Ha de fugir-se de la paraula “obrer” per un major enteniment de la qüestió. Si bé aquestes conquestes han de realitzar-se, resulta contradictori que els propis obrers – o qui els “abandera” en les seues lluites parcials – obliden quin és el seu objectiu estratègic.

“La classe obrera necessita conquerir les reivindicacions democràtiques de caràcter general només com a mitjà per desbrossar el camí que porta a la victòria sobre l’enemic principal dels treballadors: el capital.”

V.I. Lenin

 

En concret la lluita pel vocabulari revolucionari de la classe obrera és una qüestió especialment oblidada en els espais de participació política. És en aquestos espais on els obrers deuen participar per defendre els seus drets, però sense oblidar quina és l’arrel de la seua explotació. Sense perdre de vista la tàctica i l’estratègia, no hem d’obviar que aquest aspecte forma part de la lluita ideològica, reivindicar el vocabulari revolucionari que va emancipar a la classe obrera russa fa un segle. Si les lleis del marxisme-leninisme segueixen vigents, tal i com demostra el propi imperialisme, també ho són les seues expressions revolucionaries.

La por que es té a aspectes com aquest tenen el seu origen en la infiltració burgesa en la lluita política que han d’encapçalar els obrers més capaços. És important respectar el llegat que ens deixaren els revolucionaris que vingueren abans que nosaltres. Recollir la seua herència històrica, adaptant-la la realitat material concreta, però sense desvirtuar la lluita de classes.

Com estem veient, la infiltració burgesa ha arribat lluny amb aquestes reivindicacions. Han arribat a diluir a lluita de classes de les reivindicacions parcials fins el punt que inclús els qui han de defendre la classe obrera critiquen i avergonyeixen la lluita de classes. Però, quina és la solució, més enllà de reivindicar el vocabulari revolucionari? En primer lloc, amb l’existència d’un vertader Partit Comunista de nou tipus, que desterri les “formes amables” de la socialdemocràcia i conquereixi els espais polítics. Deu ser la classe obrera, amb el Partit al capdavant, qui prengui aquestes lluites.

Seran els obrers més capaços, militants del seu Partit de nou tipus, els qui faran de la qüestió nacional una lluita on el primer sigui la classe obrera, respectant el dret d’autodeterminació. Seran aquestos mateixos els qui lideren la lluita per la III República en Espanya sense veure l’enemic en la monarquia com a ser abstracte, sinó en la dominació de l’oligarquia financera. Ells seran qui lideren la lluita sindical, apartant-la d’aqueixes màfies corruptes i traïdores que entreguen el cap dels nostres germans de classe.

Així mateix, devem aplicar a aquest lideratge els avantatges de la tecnologia actual. Hem d’explotar tots els mitjans al nostre abast amb una finalitat revolucionaria i transformadora. No podem seguir encobrint la lluita de classes. Al contrari, hem d’excavar fins veure-la en totes les lluites parcials en les que la classe obrera ha de participar i les quals ha de liderar. Dit d’una altra manera, totes les lluites parcial, enumerades i per enumerar, no són més que expressions de la pròpia lluita de classes.

 

José del Valle.

Traduït per Alfons Llorca.

Anuncios