Sobre la Nova Política Econòmica. Aportació del camarada Nicolás Machado des d’Argentina.

El període de la Nova Política Econòmica (“NEP” d’ací endavant) és sense cap dubte un dels períodes més controvertits de la història de la Unió Soviètica (“URSS”), ja que va representar un brusc viratge en la política adoptada pel govern soviètic tant interna com externa. Anem a veure de que es va tractar.

Triomf

El 26 d’octubre (8 de novembre del nostre calendari) de 1917, després de 10 dies de rigorosa preparació i 3 dies de lluita armada, les insurreccions en les ciutats de Petrograd, Moscou i altres centres industrials de Rússia van triomfar definitivament. El Partit bolxevic, principal organitzador de la insurrecció, es trobava en el poder. Amb el triomf assegurat, els bolxevics comencen a realitzar aquelles promeses per les quals les masses treballadores els seguiren i s’alçaren en armes contra el Govern Provisional: es nacionalitza i distribueix igualitàriament la terra; es confisquen els bancs i són centralitzats en un únic banc nacional; es renega del deute extern ja que l’havia creat, no el poble, sinó els seus opressors; s’expropien totes els empreses que com a mostra de desaprovació cap al nou govern tanquen les portes i tiren al carrer a tots els treballadors, etc. Per al juny de 1918, totes les grans empreses, mines i els principals mitjans de transport havien sigut confiscats, alhora que s’havia establert el monopoli estatal del comerç exterior. En el terreny polític, es va proposar una pau sense annexions ni indemnitzacions, es va instituir l’obligació de treballar, es va simplificar el tràmit de divorci, es va reconèixer la igualtat entre les distintes nacions i se les va concebre el dret a l’autodeterminació, es va establir la laïcitat de l’Estat, etc.

Però tres anys de guerra imperialista havien fet estralls en l’economia russa. La indústria es trobava destruïda, hi havia una enorme escassedat de matèries primeres, milions de camperols es trobaven mobilitzats intentant escapar de la guerra i en les ciutats la fam incitava a la desconfiança. En aquest període l’economia no era socialista, l’expressió “República Socialista Soviètica” expressava “la determinació del Poder Soviètic de realitzar el trànsit al socialisme” (Lenin, Collected Works, t. 32, pàg. 330). I és que l’economia havia sigut confiscada però no havia sigut socialitzada: “la confiscació es pot dur a terme per “determinació” sola, sense la capacitat de calcular i distribuir correctament, mentre que la socialització no pot portar-se a terme sense aquesta capacitat” (Lenin, CW, t. 27, pàg. 333). No es sabia a ciència certa quant es confiscà ni quant es produïa, era necessària un pla integral de l’economia, però en les condicions en les que es trobava la seua realització era senzillament impossible.

A principis de 1918, sense declaració de guerra, catorze Estats intervingueren en la Unió Soviètica, alguns dels quals no havien mobilitzat ni tan sols un sol home en la guerra imperialista i posseïen reserves fresques; comença la Guerra Civil russa. La contrarevolució interna surt dels cafès i les clavegueres, i amb suport del capital estranger, s’alcen en armes, es produeixen motins entre els presoners de guerra i els partits opositor assassinen a desenes de comunistes i estableixen el terror en les regions “alliberades” pels exèrcits invasors. El que va diferenciar la guerra civil de la guerra interimperialista és que va abastar terrenys als que aquesta no havia arribat. La indústria és destruïda en proporcions inaudites, són tallats els principals llaços que unien les ciutats amb les fonts de matèries primeres: la fam creix i el descontent de la població igual. Per a sobreviure, es torna necessari prendre mesures extraordinàries; sorgeix l’anomenat “comunisme de guerra”: l’absentisme laboral sense motiu es va convertir en delicte, es comença a requisar militarment el sobrant de la producció de grans, s’imposa una racionalització extrema, etc.

Nous mètodes

Una vegada expulsats tots els exèrcits estrangers i liquidada la contrarevolució interna, una vegada assolida la pau la URSS, es va obrir un nou període, el període de restauració de l’economia. Al poc temps de finalitzar la guerra civil la pràctica havia demostrat que els mètodes del “comunisme de guerra” no es corresponien amb les noves condicions, el mètode d’introduir els principis socialistes de distribució i producció “per assalt” havien demostrat ser antiquats.  S’havien d’introduir altres mètodes en l’economia si es volia vèncer el perill de la ruïna econòmica. És ací quan el govern soviètic fixa la seua atenció novament en els principis econòmics enunciats per Lenin als començaments de 1918, abans de la intervenció estrangera, en el seu conegut fullet “Les tasques immediates del Poder Soviètic”.

A més del fracàs del “comunisme de guerra” i de la penosa situació en que es trobava l’economia en tot el seu conjunt després de 7 anys de guerra, els dirigents soviètics veien que el capitalisme tenia en Rússia una base més ferma que el comunisme: el 80% de la població estava conformada de camperols mitjans, artesans i petits propietaris individuals; per altra banda, que el proletariat soviètic caria de la suficient capacitat cultural, organitzativa i tecnològica per dirigir l’economia per ell mateix; per últim, que no existia la possibilitat de que un Estat estranger l’ajudés significativament. Un període d’aprenentatge era necessari, en el que – baix la tutela dels capitalistes i els seus experts – el proletariat adquiriria els coneixements científics-tècnics necessaris per independitzar-se definitivament i poder administrar l’economia.

La NEP va constar de tres períodes: el període de retirada, el de consolidació i el d’ofensiva. En els seus mateixos orígens Lenin va definir que la NEP es composaria per aquestes tres fases. Devem analitzar la NEP no com una retirada definitiva, sinó com una retirada temporal i limitada cap al capitalisme, sempre baix el govern de la classe obrera, per a després avançar cap al socialisme, un retrocés en el que el proletariat va posar el capitalisme baix les seues ordres (d’ací que es parli de l’Estat soviètic en temps de la NEP com un capitalisme d’Estat) per a poder marxar endavant. La NEP significava “replegar-se encara que sigui molt enrere, però en la deguda mesura, replegar-se de manera que es pugui detenir a temps el replegament i passar novament a l’ofensiva”. (Lenin, Obres Escollides, t. 12, pàg 83).

Les mesures que s’adoptaren a principis de 1921, donant inici a la NEP, poden agrupar-se en cinc:

1) Es restauren les relacions comercials entre la ciutat i el camp, posant fi al sistema de contingentació i implantant l’impost en espècie que establia que el camp no donaria ja a l’Estat tot el seu excedent de producció, sinó només un percentatge fixe. Aquesta mesura va servir com a estímul material per a que el camp produís més i poder posar final a la fam.

2) Es legalitza el comerç al detall de tipus privat.

3) Baix la supervisió de l’Estat, es permet que la xicoteta i mitjana indústria privada operin novament.

4) Assegurant grans utilitats, s’incentiva la inversió del capital estranger, particularment de la indústria d’extracció de matèries primeres.

5) També baix la supervisió de l’Estat, es posa la indústria estatal lleugera en sendes capitalistes. Sense cap dubte aquesta va ser la mesura més dràstica i important del període inicial de la NEP. L’intercanvi directe de béns de consum per productes alimentaris provinents del camp havia fracassat, el que a finals de 1921 es va fer necessari un altre tipus d’intercanvi: es restableix la venda i la compra, utilitzant els diners i buscant guanys. Des d’aquest moment, totes les empreses estatals, exceptuant les de la indústria pesada, havien de reportar beneficis. Per assolir açò s’atorgà una autoritat i llibertat de maniobra pràcticament absolutes als vells directors d’empreses i experts capitalistes, alhora que se’ls remunerava d’acord a la productivitat de les empreses que controlaven, de manera que estigueren incentivats a produir més.

Ofensiva

En novembre de 1921 Lenin assenyalà que existien símptomes de que s’albirava la fi del replegament en un futur no molt llunyà. La NEP seria paulatinament descartada quan el comerç privat donés resultats negatius, quan l’Estat Soviètic es trobés en condicions d’ordenar les relacions econòmiques entre la ciutat i el camp pel seu compte, sense necessitat d’usar el comerç privat com a mediador.  Quan es començaren a prendre mesures encaminades a assolir la supressió de les relacions de producció capitalistes la lluita de classes s’aguditzà increïblement, la formula de Lenin “qui vencerà a qui” va cobrar novament força, i els elements inestables dins del Partit bolxevic tornaren a treure el cap i correspongué aïllar-los – i colpejar-los en els casos en que fou necessari – novament.

A mitjans de 1920 va començar a reduir-se la proporció del sector privat en el comerç i augmentar la del sector socialitzat. Fàcilment es va anar eliminant la importància dels comerciants privats i petits manufacturers. Per al 1929-1930, el sector socialitzat del comerç interior comprenia “més del 99% del comerç a l’engròs i més del 89% del comerç al detall” (Stalin, Obres Escollides, t. 12, pàg. 107). Fou senzill també posar fi a la intervenció estrangera, ja que en els sectors en els que havien invertit, generalment, no reportaven guanys significatius.

Nombroses foren les dificultats que al Poder Soviètic se li presentaren en la lluita per fer prevaler el sector socialista en la indústria lleugera. Les classes explotadores – derrotades però no vençudes – comprenien la importància de mantenir les seus posicions en aquesta esfera i multiplicaren la seua resistència. Existiren pujades de preus exorbitants produïdes artificialment pels administradors de les fàbriques, repetits casos de sabotatges dels vells especuladors, un nou despertar del mercat negre, etc. Però el proletariat – aquesta vegada proveït amb coneixements científics-tècnics – pogué superar aquesta dificultat. Per al maig del 1928 el sector socialista en la indústria proporcionava les nou desenes parts del total d’articles manufacturats: s’havien creat ja totes les condicions per dirigir planificadament la indústria nacionalitzada.

Emprendre l’ofensiva en el camp fou sense cap dubte la labor més gran i dificultosa que va afrontar el poble soviètic en el període de pau. Les mesures introduïdes a principis de 1921 havien aconseguir reactivar l’agricultura: en l’exercici de 1926-1927 la producció de l’agricultura s’havia elevat ja al 108,3% del nivell d’abans de la guerra. Però aquestes mesures es traduïren a més en un increment de la concentració de terres, excedents de gra i capital en mans d’uns pocs camperols rics, els kulaks. Per al novembre del 1927 Stalin assenyalava que s’havien creat “les condicions que permetien portar endavant l’ofensiva contra els elements capitalistes al camp” (Stalin, OE, t. 10, pàg. 67); uns mesos després s’observà un renaixement de l’especulació desenfrenada al voltant dels preus del gra: els kulaks acaparen cereals i exigeixen que l’Estat els pagui el triple de l’ordinari. L’especulació, els casos de sabotatge i els alçaments amats que provocaren els kulaks des de 1928 demostraren que el Poder Soviètic no podria sostenir-ses mentre existiren els kulaks.

A principis de 1928 el règim soviètic es recolzava sobre la concentrada indústria socialitzada i les hisendes individuals dels petits camperols. Aquesta situació heterogènia, heretada de la Rússia presoviètica i profunditzada en la NEP, significava dependre dels capricis dels kulaks, que comptaven ara, després de varis anys de bona collita, amb suficient poder com per oferir resistència a les polítiques soviètiques. Per acabar amb aquesta dependència es va emprendre la tasca d’agrupar paulatinament les hisendes camperoles individuals en hisendes col·lectives – en koljoses -, de cobrir totes les comarques de la URSS d’hisendes col·lectives, capaces de desplaçar als kulaks, i de suprimir, conseqüentment, la base material de las classe dels kulaks: es va emprendre la col·lectivització. Recolzant-se en el principi de la voluntarietat, la col·lectivització tenia com a finalitat fusionar milions de petites i mitjanes hisendes individuals en desenes de milers d’hisendes col·lectives, capaces d’abastir de tot el necessari a la indústria. En els koljoses una part de la collita col·lectiva era gravada per l’Estat, mentre que la resta pertanyia al col·lectiu que ho venia a l’Estat o a altres koljoses, segons la seua conveniència. Al gener del 1934 els kulaks no existien ja com a classe; les hisendes col·lectives (koljoses i sovjoses) agrupaven el 84,5% de tota la superfície de sembra de la URSS (el 15,5% restant estava en mans de les hisendes individuals, dels petits camperols).

La lluita per l’ofensiva fou una lluita per abolir la base material de les classes explotadores i per suprimir l’explotació de l’home per l’home. L’ofensiva fou un desplaçament de classes, una revolució dins la revolució, un acte de violència mitjançant la qual una classe va derrocar una altra. A diferència del que ocorregué al 1917, aquesta vegada el desplaçament de classes es produí en l’economia. Amb la finalització de la tercera fase de la NEP el poble soviètic havia aconseguit edificar fonamentalment la base econòmica del socialisme.

 

Balanços

S’han obert polèmiques sobre si l NEP és un estadi pel que inevitablement han de passar tots les països poc desenvolupats, primordialment camperols, etc. Som de l’opinió de que en aquest punt les formules generals de res serveixen. Les condicions en que el proletariat aconseguirà conquerir el Poder poden variar tant (i ho han fet) que és ridícul lligar-se les mans a priori sobre les mesures que es prendran en el període de transició.

No obstant, és necessari assenyalar que l’experiència de l’edificació del socialisme en les Democràcies Populars d’Europa de l’est entre 1948 i 1953 ha demostrat que és possible la transició directa dels països endarrerits econòmicament, en els que existeixen grans restes del mode de producció feudal al socialisme, a la industrialització, evitant usar mesures del tipus NEP, evitant l’etapa del capitalisme desenvolupat. Amb el Che, sostenim que el conjunt de mesures aplicades en la URSS sota la NEP fou “una tàctica estretament lligada a la situació històrica del país, i, per tant, no se li deu donar validesa universal a totes les afirmacions.” (Che Guevara, “Sobre el sistema pressupostari de finançament”).

Paraules finals

Quasi 100 anys han passat de la Revolució d’Octubre, quasi 100 anys hem tingut de polèmiques sobre què fou la Unió Soviètica, sobre els seus dirigents, les seues polítiques i viratges, entorn al seu Estat i el seu partit comunista, els seus èxits i derrotes. Ningun esdeveniment important ( i de vegades, també, inclús el més menut) succeït en el país dels Soviets ocorregué sense provocar debats dins i fora de la URSS, dins i forma del Moviment Comunista Internacional. Malgrat l’enorme quantitat d’informació amb la que comptem actualment, encara es difonen entre la esquerra documents plegats d’inexactituds històriques, escrits derrotistes que giren al voltant de com deuria haver sigut i articles que desitgen reduir-ho tot a la voluntat d’uns quants homes o a simples “accidents” històrics. Tots tenen en comú el fet de que parteixen d’una idea preconcebuda i desitgen aplicar-la mecànicament al procés històric, en compte d’analitzar l’ocorregut i treure les conclusions pertinents.

Així com és necessària una mirada científica, allunyada de qualsevol utopisme sobre l’avenir pel que lluitem, són necessaris els balanços precisos sobre les experiències que han transitat una senda de desenvolupament distinta a la capitalista, balanços que no han de lamentar-se per l’ocorregut ni buscar respostes senzilles a processos complexos que mobilitzaren milions de persones i canviaren països i, inclús, continents sencers.

Nicolás Machado.

Traduït al català per Alfons Llorca.

Anuncios