La teoria de la revolució leninista i l’experiència de la revolució de 1905.

Context de la Rússia tsarista durant la revolució de 1905.

  1. Guerra russojaponesa

A finals del segle XIX, els estats imperialistes començaren a repartir-se els països de l’Oceà Pacífic. Entre aquestos països tenia principal importància la disputa pel control de Xina. En aquesta lluita entre les potències imperialistes va sorgir el xoc entre la Rússia tsarista i el Japó per la dominació d’una part de Xina. Sense declaració de guerra prèvia, Japó va assaltar en 1904 els territoris dominats per Rússia, començant així la guerra entre aquestes dues potències.

El govern tsarista, tenint en compte les seues condicions internes – l’auge del moviment revolucionari – va pensar que la guerra contra una altra potència serviria per frenar l’auge de la lluita de classes interna en el país, unint totes les classes sota la defensa dels “interessos de la pàtria”. Però com ens demostra la història, una guerra de rapinya només serveix per enriquir a la burgesia, mostrant al proletariat i a les classes explotades pel capitalisme de les maneres més cruentes amb la mort dels seus germans en el front i la més aguda fam, que les guerres imperialistes no afavoreixen a la pàtria, sinó simplement a la burgesia. Per això, després de la pèrdua de la guerra de la manera més ridícula i infantil per part de Rússia, incloent la cessió de territoris abans dominats per aquesta, la lluita de classes no va disminuir, sinó que es fou aguditzant de tal manera que es mostrava inevitable la revolució de 1905.

Hem de tenir en compte quines posicions es prengueren al respecta d’aquesta guerra. Per una part, ens trobem als menxevics, incloent Trotsky, que defensaren la guerra imperialista sota la defensa de la pàtria, al més pur estil ranci de la II Internacional, convertint-se en els fidels defensors dels interessos de la classe capitalista. Per altra banda, la postura del bolxevics, una oposició a la guerra imperialista, conscienciant a la classe obrera de que la guerra que s’estava lliurant no era pels interessos de la pàtria sinó pels interessos imperialistes de la burgesia.  Les seus consignes no eren consignes pacifistes, eren consignes que defensaven els interessos del proletariat. Els bolxevics sabien que la derrota de Rússia debilitaria les forces tsaristes i propiciava les condicions materials necessàries per preparar la insurrecció armada i portar a terme la revolució democràtica burgesa. La paciència de les classes oprimides pel tsarisme i la classe capitalista russa la que servien arribava al seu final.

  1. Ascens del moviment obrer: vagues polítiques, revoltes i alçaments.

A finals del 1904 començaren a realitzar-se les primeres grans vagues d’aquesta època. En les assemblees d’obrers es discutien les reivindicacions que s’havien de demanar i els mètodes mitjançant els quals s’haurien de realitzar. Els bolxevics, en base a una tàctica correcta, sabien que l’única manera de conquerir aquestes millores era mitjançant la presa de les armes, és a dir, mitjançant la insurrecció armada. No obstant, les masses vacil·laven al respecte i intentaren portar-ho a terme d’una forma pacífica esperant que el tsar atengués les seues reivindicacions.

El 9 de gener del 1905, els obrers es manifestaren al palau d’Hivern, residència del Tsar, per demanar-li que atengués les seus reivindicacions. El tsar respongué reprimint amb les armes la manifestació pacífica. Aquesta dia conegut com el Diumenge Sagnant moriren milers d’obrers, entre ells molts bolxevics. Aquesta tràgica experiència va fer comprendre als obrers que només existeix una única forma de conquerir els seus drets, la via revolucionària.

A partir del 9 de gener, començaren a declarar-se vagues en tots els punts del país. Les vagues ja no eren només vagues econòmiques, ni de solidaritat amb els obrers repressaliats, sinó que començaren a prendre el caràcter de vagues polítiques. En alguns punts del país on es trobava el proletariat més avançat es començà a realitzar una resistència armada contra el tsarisme.

Les vagues i alçaments no només es portaren a terme en les ciutats, sinó que també es començaren a realitzar al camp. Fou la primera vegada que el camp s’alçava contra el tsarisme. El CC del Partit va instar a organitzar mítings i cercles en les viles, a realitzar agitacions per a que la pagesia s’alcés juntament amb el proletariat contra el tsar, i va començar a dirigir les primeres vagues dels obreres agrícoles.

Al juny del 1905 es va produir la famosa revolta del cuirassat Potemkin. Aquesta alçament pren la seua importància en que fou el primer que es realitzava dins de l’exèrcit tsarista. Els marins s’alçaren front els seus oficials, i es dirigiren a recolzar la vaga d’obrers d’Odessa, ciutat de la que es trobaven pròxims. El tsar va enviar bucs contra el Potemkin, però aquestos es negaren a disparar contra els seus companys. Per falta de combustible, aliments i una direcció encertada, ja que dins del Potemkin hi havia una majoria anarquista i menxevic, el Potemkin va firmar la seua rendició. Aquest alçament que a priori pareix insignificant, va resultar ser una gran experiència revolucionària, aclarint d’una manera sublim als soldats de l’exèrcit que devien canviar la classe a la que servien, que devien posar-se del costat de la classe obrera.

La burgesia, temorosa de l’agudització i del caràcter revolucionari que estaven prenent les vagues polítiques, va intentar conscienciar al tsar de que era necessari fer reformes ínfimes per apagar l’auge revolucionari. Aquest fou el motiu de la convocatòria del tsar d’una Duma.

III Congrés del POSDR. Lenin desenvolupa la teoria de la revolució.

Els bolxevics, conscients de les condicions materials que existien en Rússia, veien pròxima la possibilitat per portar a terme una insurrecció que acabés amb el tsarisme i que portés a terme la revolució democràtica. Veien necessari que el partit definís clarament una tàctica que pogués portar a terme el programa mínim (objectius de la revolució democràtica burgesa) [1] acordat en el II Congrés. Així es donaren pressa per convocar el III Congrés del partit. Malgrat convocar a tots els òrgans del partit, els menxevics no assistiren al III Congrés, sinó que convocaren una conferència per tractar la tàctica que portarien durant la insurrecció.

En els mesos previs al III Congrés, Lenin va escriure el seu famós llibre “Les dues tàctiques de la socialdemocràcia en la revolució democràtica”, en el que esclareix l’objectiu i la tàctica dins de la revolució democràtica, així com la majoria de les línies fonamentals de la teoria de la revolució.

Les tesis fonamentals que es recullen en aquesta obra són:

  • El proletariat pot i deu ser el líder de la revolució democràtica. Lenin entenia que la revolució democràtica és una revolució que pel seu caràcter no pot eixir del marc del capitalisme, però que els canvis produïts per aquesta suposen un benefici per a la classe obrera, i que la seua consecució no seria més que el principi per preparar la revolució socialista. Més endavant parlarem del concepte leninista de la revolució ininterrompuda, els menxevics, en canvi, rebaixaven la importància de la revolució democràtica, i el caràcter dirigent del proletariat de la revolució, ja que no es lluitava per la consecució del socialisme.

Segons els bolxevics, la insurrecció podria acabar-se de dues maneres: amb la instauració d’una república popular, dirigida per un govern provisional d’obrers i camperols, o amb la derrota de la revolució, que comportaria un pacte entre el tsarisme i la burgesia, amb una caricatura constitucional i una assemblea parlamentaria fidel als seus interessos.

La primera opció acostava el proletariat a la lluita final, a la lluita pel socialisme. La segona suposava un retrocés dins de tot el moviment revolucionari que s’havia portat a terme durant els últims anys. Per això Lenin afirmava que el proletariat no pot apartar-se de la revolució malgrat el seu caràcter burgès, sinó que pel contrari podia i havia de dirigir-la. La victòria de la revolució depenia quin paper prengués el proletariat, si com a classe d’avantguarda o com a auxiliar de la burgesia.

  • El paper de dirigent del proletariat en aquesta fase de la revolució, no és per sentimentalisme ni per una qüestió numèrica, sinó per la seua condició de classe. En primer lloc, la classe obrera dins del mode de producció capitalista, és la classe més avançada i conseqüent; en segon lloc, el proletariat és l’única classe que pot tindre un partit polític únic independent i d’avantguarda, és a dir, el partit comunista. I en tercer lloc, la revolució democràtica propicia que la burgesia pergui algunes de les seus avantatges com a classe. A la burgesia li interessen els canvis mitjançant les reformes, i no per la via revolucionària, que la revolució democràtica dugui a terme per la via revolucionària educa al proletariat en que l’única manera possible d’arribar al socialisme és mitjançant la insurrecció.

Pareix ser que els maoistes no entén aquest fet: són les condicions de classe les que marquen el paper dirigent del proletariat. És la qualitat, no la quantitat. La condició de classe és la mateixa en el mode de producció capitalista, independentment del país. Afirmar i recolzar aquesta tesis del maoisme – el paper dirigent durant la revolució democràtica de la pagesia pel seu major nombre quantitatiu – és primer la quantitat a la qualitat. Impossibilita que la revolució democràtica pugui ser portada a terme, tal i com succeí en la República Popular Xinesa.

  • L’aliat de la classe obrera durant la revolució democràtica només pot ser la pagesia, ja que la revolució democràtica li dona tot el que la seua classe necessita: la reforma agrària, la llibertat política, l’eliminació de les restes feudals, etc. La burgesia, pel seu caràcter de classe, és contraposada als objectius de la revolució democràtica i per tant no pot ser aliada en aquesta revolució. Per a que la revolució sigui victoriosa, el proletariat ha d’apartar a la pagesia i a les masses explotades pel capitalisme de la influència de la burgesia. Així ho afirmava Lenin:

“Però la inestabilitat dels pagesos és radicalment distinta de la inestabilitat de la burgesia: en aquest moment concret, els pagesos es trobaven menys interessats en que es mantingués  indemne la propietat privada que en arravatar als terratinents les seus terres, que són una de les principals formes d’aquella propietat. Sense convertir-se per açò en socialistes, ni deixar de ser petits burgesos, els pagesos són susceptibles d’actuar com els més perfectes i radicals defensors de la revolució democràtica… els pagesos es convertiran en un baluard de la revolució i la República; ja que només una revolució plenament victoriosa pot donar-li als pagesos tot en matèria de reforma agrícola, tot el que el pagès vol, amb el que somnia i que realment necessita.” [2]

“Qui comprengui vertaderament quin és el paper de la pagesia en la revolució russa victoriosa, serà incapaç de dir que l’abast de la revolució es redueix si la burgesia li dona l’esquena, ja que, realment, la revolució russa no començarà a adquirir el seu vertader abast, no començarà a adquirir la major envergadura revolucionària possible en època de revolució democràtica burgesa, fins que la burgesia no li doni l’esquena… Per ser portava conseqüentment a terme, la nostra revolució democràtica deu recolzar-se en forces capaces de contrarestar la inevitable inconseqüència de la burgesia, és a dir, capaces precisament d’obligar-la a donar-li l’esquena.” [3]

Lenin fou molt clar en l’aspecte de l’aliança amb la pagesia i l’aïllament de la burgesia. La burgesia mai pot ser un aliat del proletariat en la fase de la revolució democràtica, aquest fet no depèn de les condicions materials del país, sinó de la seua condició de classe, que és la mateixa en tots els països que es troben en un mode de producció capitalista. Els maoistes, basant-se en l’absurda excusa de les condicions particulars del país, accepten l’aliança amb la burgesia. Legitimen en base a les condicions materials particulars de Xina que Mao inclogués dins del govern de la RPX a la burgesia, que mantingués els seus privilegis, que se’ls donaren grans llocs burocràtics, que seguiren explorant a la classe obrera i a la resta de masses semiproletàries mitjançant les empreses estatals. La burgesia no pot ser aliada de la classe obrera durant la revolució democràtica, no perquè nosaltres no vulguem, sinó per la seua condició de classe. “L’aliança” amb la burgesia implica la impossibilitat de profunditzar la revolució democràtica. Mao utilitzà l’axioma de “és per les condicions materials de Xina” per instaurar un règim en el que la burgesia seguís mantenint els sues privilegis. La República Popular Xinesa mai fou un país socialista, ni tan sols profunditzà tots els objectius de la revolució democràtica.

Per altra banda ens trobem el trotskisme. La teoria trotskista nega el paper de la pagesia com a aliat, com a reserva del proletariat. Considera la pagesia com un classe reaccionaria independentment de les fases i sense analitzar el seu caràcter de classe, pretén que la classe obrera lluiti contra la resta de classes per la presa del poder. Lenin considerava a Trotsky i la seua teoria com infantil, que juga a la presa del poder. El proletariat necessita i ha d’atraure a la resta de les masses explotades pel capitalisme, sense aquestes aliances és impossible la presa del poder i l’estabilitat de la dictadura del proletariat. Però el marxisme-leninisme no és una teoria oportunista, sinó una teoria científica que analitza el caràcter material de cada classe. Per això, dins de la revolució democràtica, la pagesia es converteix en un aliat, en la reserva del proletariat, ja que l’eliminació dels vestigis feudals és de l’interès de la pagesia. Durant la revolució proletària, només l’obrer agrícola i el semiproletàri es convertiran en aliats del proletariat, doncs la socialització dels mitjans de producció afavorirà els seus interessos, passant a la reacció tots els pagesos propietaris, ja que la revolució socialista té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció. La qüestió de les aliances en cada fase no es determina per oportunisme ni per sentimentalisme, sinó perquè els objectius de cada una de elles li siguin favorables als interessos materials de cada classe.

Que el proletariat no aprofiti aquestes aliances o no sigui capaç d’atraure aquestes masses, permetent que la pagesia es converteixi en reserva de la burgesia, provocarà que sigui impossible la presa del poder i la constitució de la dictadura del proletariat. La dictadura del proletariat és la dictadura de la classe obrera, aquest fet és evident. No comparteix el poder amb cap altra classe, però d’açò no es desprèn que es trobi aïllada de la resta de masses que han sigut explotades pel capitalisme. Si la classe obrera i el PC volen que la revolució triomfi ha de ser capaç d’atraure aquestes bastes masses perquè lluiten pels seus interessos.

  • La revolució democràtica només pot portar-se a terme mitjançant la insurrecció, mitjançant l’ús de la força revolucionària. La insurrecció es l’única via per mantenir el paper dirigent del proletariat. Els menxevics defengueren la via pacífica per a que els canvis es produïssin a través de reformes. Basant-se en que la revolució seguia tenint un caràcter burgès i no socialista, advocaven per deixar la direcció de la revolució democràtica a la burgesia. Per combatre aquesta tàctica petit burgesa, els bolxevics feren agitacions per aconseguir:
  • Implantació per la via revolucionària de la jornada de 8 hores.
  • L’ús de les vagues polítiques de masses, per a que durant el desenvolupament de la revolució es convertiren en una de les ferramentes fonamentals per la mobilització revolucionària de les masses.
  • La creació de comitès revolucionaris de vaga a la ciutat i de pagesos al camp, que posteriorment es convertiren en els primers soviets.
  • La victòria de la revolució democràtica ha de portar-se a l’hora amb la instauració de la dictadura del proletariat i la pagesia. El poder revolucionari no es recolza en cap llei, sinó en una legitimitat de les armes. Només pot ser una dictadura perquè la imposició dels canvis immediats que afavoreixen a la pagesia i al proletariat trobarà una terrible oposició per part de la burgesia, terratinents i l’estat. Aquesta dictadura no serà una dictadura socialista, sinó una dictadura democràtica, és a dir, que dintre d’ells seguirà existint el mode de producció capitalista.
  • Concepte leninista de la revolució ininterrompuda: la revolució no ha de detenir-se en la fase democràtica, la finalitat no és una República popular, sinó la conquesta del socialisme. Una vegada aconseguits els objectiu democràtics, el proletariat, amb el partit a l’avantguarda, deu dirigir el moviment revolucionari fins la consecució del socialisme. No existeix una muralla entre les fases de la revolució, sinó que aquetes continuen una rere altra, i inclús pot ocórrer que quedin objectius d’una fase que es porten a terme alhora que es realitza la fase següent. El temps per passar d’una fase a altra va a dependre de la correlació de forces que existeixi entre el proletariat i els seus aliats tàctics i la burgesia. Entendre que les fases estan separades i que entre aquestes existeix un període de transició pacífica, és tenir un concepció metafísica, vol dir ofegar el moviment revolucionari i desaprofitar la inestabilitat que sofreix la burgesia en aquestos moments, vol dir condemnar al proletariat i a les masses explotades pel capitalisme a més anys d’explotació. És permetre que els elements reaccionaris de cada fase prenguin forces i puguin destruir tot avanç revolucionari aconseguit.

“De la revolució democràtica començarem a passar immediatament, en la mesura de les nostres forces, de les forces del proletariat conscient i organitzat, a la revolució socialista. Nosaltres som partidaris de la revolució ininterrompuda. No volem quedar-nos a meitat camí.” [4]

L’hegemonia del proletariat en la revolució burgesa, mitjançant l’aliança proletària i camperola, ha de convertir-se gradualment en l’hegemonia del proletariat en la revolució socialista, en aliança tàctica amb les masses explotades que es proletaritzen durant la revolució socialista. A l’igual que la dictadura de la classe obrera i la pagesia durant la revolució democràtica, ha de transformar-se en la dictadura del proletariat en la revolució socialista. Aquest es realment el significat del concepte de revolució ininterrompuda desenvolupat per Lenin.

En l’època de Lenin, aquesta concepció metafísica de cada fase revolucionària era defesa pels partidaris de la II Internacional. Per ells, entre la fase de la revolució democràtica i la fase de la revolució socialista devia haver un període d’entre 50 i 100 anys, en el que la burgesia seguís explotant còmoda i pacíficament a la classe obrera. En l’actualitat, el maoisme és el principal revisionisme que, encara que amb tesis distintes, defensa aquesta separació metafísica entra una fase i altra. Per a ells, entre la revolució democràtica i la revolució socialista existeix una muralla xinesa, és a dir, un període llarg de temps en el que la burgesia segueix explotant lliurement al proletariat. Aquesta tesi fou creada per Mao després del moviment d’alliberament nacional de Xina, per a que la burgesia seguís sent la classe dominant, sense perdre els seus privilegis, per poder destruir els elements revolucionaris que seguien dins del partit i per a que en Xina mai s’hi aprofundís en una revolució democràtica i es realitzés una revolució socialista.

Aquesta obra té una importància crucial dins del marxisme-leninisme, ja que es desenvolupa duna manera brillant la teoria de la revolució, destrossant i tirant pel terra totes les teories revisionistes sobre la qüestió principal del marxisme, la presa de poder per part de la classe obrera. Encara que va ser escrita ja fa més de 100 anys per destrossar les tàctiques petit-burgeses que defensaven els menxevics, el seu estudi encara és crucial doncs ens dona les claus per combatre totes les tendències revisionistes que existien sobre la teoria de la revolució. L’única qüestió que no va desenvolupar Lenin en aquesta obra és la possibilitat del triomf del socialisme en un sol país, però aquesta qüestió la desenvoluparem en propers articles, quan tractem l’estudi de Lenin sobre l’imperialisme, concretament la Llei del Desenvolupament  Econòmic i Polític Desigual.

La qüestió camperola.

Sense intenció de detenir-nos molt en aquest punt, és evident la gran confusió que existeix dins del MCE sobre aquesta qüestió. Els partits revisionistes, per la falta de formació i el seu afany oportunista, mesclen els objectius de les fases de la revolució democràtica i socialista; no determinen la tàctica que ha de seguir el PC en aquestes etapes. Per açò i basant-nos en els textos de Lenin sobre la qüestió camperola durant aquesta època, anem a esclarir una sèrie de qüestions.

Pel que fa a la qüestió camperola, els comunistes hem de tenir clar quins són els objectius, la contradicció principal i els aliats del proletariat dins d’ambdues fases. En la revolució democràtica, l’objectiu principal és la destrucció de les restes feudals, no obstant això, tots els partits revisionistes marquen com objectiu en els seus programes el com ha de fer-se el repartiment de terres. El repartiment de terres o la nacionalització d’aquestes dins de la fase democràtica no és la finalitat ni la qüestió principal, sinó que hem d’entendre que la revolució democràtica és una fase estratègica sense la qual és impossible passar la següent fase, la de la revolució socialista.

Els revisionistes confonen aquesta qüestió plenament al plantejar com objectiu principal la nacionalització o el repartiment de les terres entre petits pagesos, és un absurd reaccionari. L’objectiu fonamental de la qüestió camperola en la fase democràtica és que els comitès revolucionaris de pagesos guiats i en aliança pel proletariat siguin capaços de destruir les restes feudals, és superar la contradicció principal en aquesta fase – l’antagonisme entre terratinents i la pagesia – podent així passar a la fase final de la revolució, a la lluita pel socialisme. Estos no entenen la relació dialèctica que existeix entre les distintes etapes, entenen la nacionalització de les terres o l’expropiació d’aquestes als terratinents i el seu posterior repartiment entre els petits camperols com una finalitat. No es donen compte de que la nacionalització o cooperativisme no és el mateix que la socialització. Que per a que existeixi la socialització han d’existir unes relacions de producció socialistes. Que dins del capitalisme aquestes cooperatives o aquestos repartiments de la terra a l’estil de Marinaleda no són socialisme, sinó res més que ideologia petit burgesa. Els comunistes no advoquem per un repartiment més equitatiu de la terra, ni per una cooperació dins d’un sistema capitalista; advoquem per la socialització de la producció dins d’unes relacions de producció socialistes. Hem de tindre clara aquesta diferència.

La fase democràtic burgesa no suprimirà ni acabarà amb el capitalisme ni l’explotació, sinó que el desenvoluparà. Crear comunes, cooperatives, pot ser un progrés dins de la revolució democràtica, però no és l’objectiu final del proletariat. Aquesta concepció petit burgesa és caure en utopismes, és retrocedir al socialisme utòpic. Els comunistes recolzem el moviment revolucionari pagès (dins de la fase democràtica), mentre que destrueix les restes feudals, però ens oposarem a aquest moviment (fase socialista) en quan siguin un moviment antiproletàri i reaccionari, recolzant als obrers agrícoles i als elements semiproletàris en contra de la petita burgesia i burgesia pagesa que es passi a la reacció contra la revolució socialista.

La pagesia té una composició heterogènia dins del sistema capitalista, en el que es dona la contracció entre els obrers agrícoles i la burgesia pagesa. Aquest fet hem de tindre’l sempre en compte. Però la contradicció principal canvia depenent de la fase revolucionària en la que ens trobem. Dins de la revolució democràtica ens trobem que la contradicció principal és l’antagonisme entre els terratinents i els pagesos en general, per això, el PC recolza tot moviment camperol revolucionari que estigui a favor de destruir el règim feudal, però una vegada passada la revolució democràtica, els aliats canvien. Ens trobem doncs front un canvi qualitatiu de fase, en el que la contradicció fonamental no són ja els terratinents contra la pagesia en general com en la fase democràtica, sinó la burgesia pagesa contra l’obrer agrícola. Dins d’aquesta contradicció el PC recolzarà als obrers agrícoles contra els pagesos propietaris.

“Al principi recolzaren fins el final, per tots els mitjans, fins la confiscació, al pagès en general contra el terratinent; després (i inclús no després, sinó al mateix temps) recolzarem al proletariat contra la pagesia en general. Predir ara la combinació de forces en el si de la pagesia “al dia següent” de la revolució (democràtica) és una utopia vana. Sense caure en l’aventurerisme, sense trair la nostra consciència científica, sense  buscar popularitat barata, podem dir diem tant sols una cosa: ajudarem amb totes les nostres forces a tota la pagesia a fer la revolució democràtica per a que a nosaltres, el partit del proletariat, ens sigui més fàcil passar quant abans millor a una tasca nova i superior: la revolució socialista. No prometem cap harmonia, cap igualitarisme, cap “socialització” amb la victòria de la insurrecció pagesa actual; al contrari, “prometem” una nova lluita, una nova desigualtat, una nova revolució a la qual aspirem.” [5]

 

La revolució del desembre.

A l’octubre del 1905 s’inicià una vaga general política en tots els punts del país, inclús en les zones més remotes. La vaga va arrastrar a tots els elements de la classe obrera, incloent les capes més endarrerides, amb més de dos milions de vaguistes. Les consignes del partit sobre les vagues de masses estaven donant els seus fruits. El país estava paralitzat i la classe obrera es trobava al capdavant del moviment revolucionari contra el tsar. Durant aquesta vaga sorgiren els primers soviets. Els bolxevics veien en aquestos el germen del poder revolucionari, entenien que el triomf depenia de les masses que aquestos pogueren atraure i de que els bolxevics preguessin la seua direcció. Contràriament, els menxevics restaven importància als soviets, els veien només com un òrgan d’autonomia local i no com la base del poder revolucionari. Els soviets implantaren per la via revolucionària la jornada laboral de 8 hores, feren crides al poble per a que no pagués impostos al tsar i amb freqüència confiscaven els diners de la hisenda tsarista per invertir-lo en les necessitats de la revolució.

En estos moments la revolució estava clarament de ple en la fase de la insurrecció armada. Els bolxevics, conscients d’aquesta situació, van intentar augmentar el recolzament de les masses camperoles a la insurrecció, crear organitzacions dins de les files de l’exèrcit i conscienciar a les masses de que l’única manera d’aconseguir el triomf era per la via revolucionària. Tot açò es resumeix senzillament en una de les consignes que realitzà Stalin en un míting en Tiflis, dies abans a la insurrecció:

“Què necessitem per aconseguir un vertader triomf? Necessitem tres coses: armament, armament i més armament”.

El govern Tsarista tampoc va romandre impassible front la situació revolucionària. Després de firmar la pau amb Japó, va dirigir tot l’exèrcit contra les obrers i camperols per xafar la revolució.

El soviet de Moscou va acordar el 18 de desembre de 1905 convocar una vaga política general que en el transcurs de la mateixa es convertís en insurrecció. Els obrers veien que tenien la capacitat de neutralitzar els policies i inclús fer passar al seu costat una part de l’exèrcit. Però la vaga no fou recolzada en tot el país. Tingué especial importància la falta de suport en Sant Petersburg, on el soviet estava dominat pels menxevics. Encara que la insurrecció no fou només en Moscou, sinó que també es produí en zones com Sebastopol, Morsovo, Krasnoyarsk, Ucraïna, Letonia… la falta de suport va ser un dels principals motius pels que la revolució no va triomfar

El 22 de desembre s’alçaren les primeres barricades en Moscou, duran 9 dies els obrers mantingueren una lluita armada contra els forces tsaristes, però la falta de direcció, ja que el comitè bolxevic fou detingut dies abans de la insurrecció de l’actitud defensiva que tingué la insurrecció, va provocar que fora aixafada.

Motius del fracàs de la revolució de desembre i ensenyances.

La revolució fou aixafada principalment per:

  • La falta d’una partit d’avantguarda. El POSDR, com ja hem comentat en anterior articles, estava fraccionat en menxevics i bolxevics, fet que provocà que no hi hagués una direcció única. Els bolxevics, malgrat el seu treball revolucionari, no aconseguiren aïllar als menxevics i la influència d’aquestos en alguns punts del país i en alguns soviets, especialment el de Sant Petersburg, fet que comportà que la insurrecció no s’estengués a tota Rússia.
  • Encara que realment va ser la primera vegada que en Rússia existia un moviment pagès d’una importància considerable, la seua extensió seguia sent reduïda per aconseguir que la insurrecció triomfés. El moviment pagès caria d’organització i direcció. Molts dels pagesos seguien sota la influència de la burgesia, una gran part d’aquestos formaren part del seu exèrcit de reserva. Els pagesos s’agruparen en associacions burgeses demòcrates, com la Unió Pagesa, o recolzaven els nous partits creats per la burgesia a partir del 1905, que tenien la finalitat d’ofegar el moviment revolucionari. Els partits demòcrates i social-revolucionaris atragueren a gran part de la pagesia, fent-los creure que el reformisme i la seua representació en la Duma era la solució als seus problemes. Inclús una part dels camperols es va unir a la reacció més salvatge, formant part dels Cent Negres.
  • El mateix va passar entre les files de l’exèrcit. Els comitès revolucionaris bolxevics que es crearen dins d’aquest encara no tenien l’acumulació de forces suficients. Molts dels soldats seguien recolzant al govern tsarista mentre que els que estaven en contra seguien tenint una actitud pacifista front aquest. Els comitès no aconseguiren conscienciar als soldats de que l’única manera d’acabar amb el tsarisme era la via revolucionària.

Després de que la revolució fora aixafada, els menxevics, de la manera més vil i oportunista, criticaren que els obreres haguessin pres les armes, afirmaren que la revolució no s’aconseguia per la via revolucionària sinó per la pacifista. Els bolxevics prengueren aquest missatge com una traïció a la revolució i a la classe obrera russa. Analitzaren els fets i van veure que el motiu principal pel que va fracassar la revolució fou perquè no s’aconseguí fer més extensiva la idea de que la revolució ha de ser violenta, mitjançant les armes, de que la insurrecció armada és l’única manera d’acabar amb el tsarisme. Malgrat el seu fracàs, la revolució de 1905 fou la millora escola per a la classe obrera russa fins aquella data. Va educar políticament als obrers, va estendre la idea, encara que no prou, de que la fi de l’explotació només pot arribar mitjançant la presa per la via revolucionària.

Julio Moreno

Traduït al català per Alfons Llorca.

Anuncios