Sobre les concepcions antimarxistes en la caracterització de l’Estat.

Una part del revisionisme espanyol [1] té dificultats per comprendre el marxisme-leninisme pel que fa a la caracterització de l’Estat. És un tema que he tractat amb anterioritat, però en aquesta ocasió m’agradaria desenvolupar-ho refutant el seu argument estrella, l’ús de cites mutilades de Dimitrov del text “Sobre les mesures de lluita contra el feixisme i els sindicats grocs”.

Com veurem en el desenvolupament d’aquest text, podrem apreciar que els seus únics mitjans per justificar que Espanya és un estat feixista són el dogmatisme, el doctrinarisme i la no assimilació de les lleis de la dialèctica.

El text del que hem parlat fou pronunciat en el IV Congrés de la Internacional Sindical en Moscou al març del 1928.

Aquestos revisionistes afirmen que Espanya és un Estat feixista i que, com en el franquisme existia una dominació autoritària, no pot deixar d’haver feixisme si no es derroca a la burgesia, és a dir, si no s’implanta la dictadura del proletariat. Defenen que el feixisme, una vegada implantat, no té marxa enrere.

Aquest és el fragment del text que utilitzen per justificar els seus posicionaments antimarxistes:

“El perill del feixisme per al proletariat i per al moviment sindical classista és un perill permanent i creixent. L’eliminació definitiva d’aquest perill només és possible mitjançant el derrocament de la dominació de la burgesia, mitjançant la substitució de la dictadura burgesa per la dictadura del proletariat en aliança amb els treballadors del camp. Considerar el feixisme com un fenomen temporal i transitori que, dins dels marcs del capitalisme, podria ser reemplaçat pel restabliment del vell règim democràtic-burgès, així com negar el perill de l’establiment del feixisme als grans països capitalistes, és fer-se vanes il·lusions, que només poden debilitar la vigilància i la resistència del proletariat, servir al feixisme i coadjuvar a l’enfortiment temporal de la dictadura feixista. Aquestes il·lusions han de ser rebutjades de la manera més resolta; els partidaris de la Internacional Sindical estan obligats a portar a terme una lluita sense treva contra elles.” [2]

Analitzem-ho per parts:

  1. L’eliminació definitiva del feixisme, del perill feixista, només acabarà amb la implantació de la dictadura del proletariat. Estem totalment d’acord. Què té a veure que el perill de la dominació autoritària no acabi fins la conquesta del socialisme amb que hagem de viure en un Estat feixista o que no es pugui lluitar contra la feixistització, la implantació del feixisme i per la defensa dels drets conquerits per la classe obrera dins d’un règim parlamentari de dominació democràtica de la burgesia? Ja no és que malinterprenten a Dimitrov, sinó que el falsegen descaradament. Què tindrà a veure la solució definitiva amb la obligatorietat del moment actual?
  2. “Considerar el feixisme com un fenomen temporal i transitori que, dins dels marcs del capitalisme, podria ser reemplaçat pel restabliment del vell règim democràtic-burgès, així com negar el perill de l’establiment del feixisme als grans països capitalistes, és fer-se vanes il·lusions, que només poden debilitar la vigilància i la resistència del proletariat, servir al feixisme i coadjuvar a l’enfortiment temporal de la dictadura feixista.” [3]

Quan fan el seu anàlisi de Dimitrov, i amb aquest extracte concret es permeten el luxe d’intentar donar lliçons als demés sobre la certesa dels seus erronis plantejaments, se’ls oblida allò de l’anàlisi concret de la situació concreta, i que Dimitrov quan escriu açò ho fa en unes condicions materials concretes, que no són fixes i que no es poden aplicar mecànicament a la realitat espanyola sense adequar-ho a les condicions que nosaltres vivim.

Igualment, en el propi text del que extrauen la cita podem veure el següent en el paràgraf anterior que introdueix la pròpia cita:

“Després de la guerra imperialista i de la victoriosa Revolució d’Octubre, després de l’existència de deu anys de la Unió Soviètica i en les condicions de l’enorme influència revolucionaria d’aquestos factors sobre el proletariat, les masses pageses, les nacionalitats oprimides i els pobles colonials, la burgesia no pot mantenir per molt de temps sota la seua hegemonia de classe a les masses populars i enfrontar les tasques de l’estabilització i racionalització del capitalisme mitjançant les velles formes i mètodes de la democràcia parlamentaria.” [4]

Pel que podem veure, veritablement pot algú pensar que l’auge de la contrarevolució existent per la constitució del primer Estat socialista i de la Komintern, de l’ofensiva de la revolució… són les mateixes circumstàncies materials que les que vivim avui dia, i que la burgesia es veu obligada a implantar una dictadura terrorista, una dominació autoritària per poder preservar els seus interessos. Òbviament les condicions han canviat, per tant, no es pot repetir mecànicament quelcom que s’ha enunciat en unes condicions materials concretes i diferents. És necessari adaptar-ho a la nostra realitat.

Ací diran que les condicions són les mateixes, que la repressió, etc. És molt curiós que el propi Dimitrov, posteriorment, en el VI Congrés, juliol-agost de 1928, de la Internacional, afirmés el següent:

“Per tal d’adaptar-se a les modificacions de la conjuntura política, la burgesia utilitza alternativament els mètodes feixistes i els mètodes de coalició amb la socialdemocràcia.” [5]

És a dir, Dimitrov en la Komintern parla de l’alternança depenent de les circumstàncies materials per part de la burgesia en la seua dominació, entre el feixisme i la coalició burgesa amb els socialdemòcrates, pràcticament un any després del primer text del que hem parlat. Aquesta evolució, desenvolupament – o incús algú dirà rectificació –, no pensem que rectifiqui res, doncs tan sols s’adapta a les condicions materials i al desenvolupament històric, però aquest desenvolupament es veurà encara més clar en els documents del VII Congrés de la Internacional, en el que Dimitrov, en el seu informe al VII Congrés en agost del 1935 continua amb el mateix desenvolupament que hem comentat i no diu res de que una vegada s’implanti el feixisme només es pugui acabar amb aquest tipus de dominació amb la implantació de la dictadura del proletariat, tesi que, com la defenen els revisionistes dels que estem parlant, va en contra de l’aposta de la Internacional pel front únic i el front popular.

La burgesia no va a donar marxa enrere voluntàriament quan ja ha implantat la dominació autoritària, però a l’hora de produir-se un canvi s’ha de tenir en compte l’acció tant dels factors interns com externs. Aquestos revisionistes no poden entendre ni els exemples històrics més simples que donen la raó a la Komintern i a Dimitrov.

El mateix Dimitrov al que tant els agrada citar afirmava en 1935 el següent:  “No saben abordar d’una manera concreta els fenòmens de la realitat viva, alguns camarades que sofreixen peresa mental substitueixen l’estudi minuciós i a fons de la situació concreta i de la correlació de forces de classe per fórmules generals que no diuen res.” [6]

Cal analitzar la caracterització de l’Estat, l’estudi sobre la lluita contra el feixisme, d’una forma dialèctica, no recitant com lloros de manera dogmàtica frases mutilades de textos que en la majoria dels casos ni tant sols han llegit sencers ni s’han molestat en analitzar la situació material concreta actual.

Quan s’alliberà Itàlia del feixisme s’implantà una democràcia burgesa. La pròpia burgesia italiana, que havia recolzat a Mussolini, va fer tots els esforços possibles per mantenir la seua dominació, ara d’una manera democràtica; intentar mantenir una dominació autoritària hauria comportat a la llarga la fi de la seua dominació com a classe. Per sobreviure i debilitar les forces revolucionaries no tingué més remei que establir una dominació democràtica. Açò vol dir que el perill del feixisme haja desaparegut? No, per suposat que no; pot tornar a implantar-se. Aquest perill només desapareixerà amb el socialisme. Que no s’haja implantat la dictadura del proletariat no vol dir que segueixin vivint en un règim de terror feixista, per suposat que no. La burgesia només busca perpetuar-se en el poder, i farà el que sigui per tal d’aconseguir-ho, incloent ací l’adaptació del tipus de dominació.

El cas d’Espanya és diferent. No es produí el canvi després d’una guerra civil, però el moviment revolucionari era fort al final de la dictadura: el moviment de lluita democràtica no parava de créixer i la conflictivitat social arribà al seu moment més àlgid des de la guerra civil espanyola. La situació era insostenible per al manteniment de la dictadura, l’oligarquia espanyola va veure que la situació escapava del seu control. A açò cal afegir els factors externs; les democràcies burgeses europees temien que la situació espanyola desbordés al govern i es creés un focus d’agudització de la lluita social, de la lluita de classes, un focus revolucionari en Europa que esquitxaria a la resta de països europeus en plena Guerra Freda. A Estats Units tampoc li agradava la idea de que a Espanya i Portugal es pogués donar una situació política que perjudiqués els seus interessos polítics i econòmics, pel que pressionaren a la dictadura, a la burgesia espanyola i als seus partits per a que iniciaren una reforma política que els homologués amb la resta de democràcies europees. A aquesta reforma per part de les oligarquies i els socialdemòcrates se l’anomenà transició, i tenia com a intenció principal desmobilitzar la lluita de classes i els partits revolucionaris per aconseguir una dominació democràtica homologable a la resta de països europeus. Els Partits revolucionaris lluitaren contra aquesta reforma ja que el seu objectiu era la revolució social, però una vegada fracassaren i la reforma i els seus objectius foren un èxit no va quedar més remei que acceptar la nova realitat i organitzar-se per seguir lluitant per la nostra classe.

Aquesta situació ha perdurat fins avui, encara que des de fa uns anys ha començat un procés de feixistització en tota Europa que també ens afecta a nosaltres. És el nostre deure com a comunistes oposar-nos a aquestes mesures de la burgesia que busquen entre la conflictivitat social tornar a imposar el feixisme com a mesura preventiva al moviment revolucionari en auge.

Dimitrov fou durament criticat pels revisionistes pel canvi dels seus posicionaments i els de la pròpia Internacional respecte al feixisme. Anomenà als seus detractors “setciències” irònicament, perquè eren uns necis i els caracteritzà com gallines polítiques. Aquestos revisionistes que criticaven a Dimitrov són els mateixos esquerranistes malalts que intenten justificar la seua incultura i la seua línia errònia utilitzant cites del propi Dimitrov .El que no saben aquestos mutiladors és que Dimitrov, en la seua conclusió del VII Congrés de la Internacional, ja els caracteritzà com el que són, que arriben a un debat en el que ja han sigut refutats ideològicament fa més de 50 anys. Els seus plantejaments són vells, són plantejaments revisionistes fa temps superats i xafats. Aquest és un fragment referent al canvi de les condicions materials i de com els marxistes han d’adaptar-se a aquests canvis:

“No seriem marxistes revolucionaris, leninistes, dignes deixebles de Marx, Engels i Lenin si no canviéssim d’una manera congruent la nostra política i la nostra tàctica, d’acord amb els canvis operats en la situació i en el moviment obrer mundial.

No seriem vertaders revolucionaris si no aprenguéssim de la nostra pròpia experiència i de l’experiència de les masses.

Volem que els nostres Partits dels països capitalistes actuïn i procedeixin com vertaders partits polítics de la classe obrera, que desenvolupin en la realitat el paper d’un factor polític en la vida del seu país, que portin a terme en tot moment una activa política bolxevic de masses i no es limitin només a la propaganda i a la crítica, a llençar simples crides a la lluita per la dictadura proletària.

Som enemics de tots els esquematismes. Volem que es tingui en compte la situació concreta de cada moment i de cada lloc i que no s’actuï sempre i en tots els llocs en base a un patró determinat; no volem oblidar que la posició dels comunistes no pot ser igual en totes les condicions.” [7]

Anàlisi concret de la situació concreta.

 

Juan Mesana.

Traduït al català per Alfons Llorca.

 

Notes:

  1. Principalment PCE(r).
  2. “Sobre les mesures de lluita contra el feixisme i els sindicats grocs”. – Dimitrov.
  3. Ibídem.
  4. Ibídem.
  5. Documents del VI Congrés de la III Internacional – 1929 PROGRAMA DE LA INTERNACIONAL COMUNISTA.
  6. Per la unitat sindical de la classe obrera contra el feixisme, VII Congrés mundial de la Internacional Comunista, 13 d’agost de 1935. – Dimitrov.
  7. Ibídem.
Anuncios