Sobre els 4 d’Orereta

El dissabte passat el barri antic d’Iruña s’agitava una vegada més. No són poques les vegades que la part vella de la capital Navarra emergeix al caure la nit, per portar als carrers la resposta front les darreres actuacions policials en Euskal Herria dictaminades per part de la superestructura, en aquest cas la judicial, que sustenta els pilars ideològics de l’Estat espanyol.

La marxa volia denunciar totes elles: la batuda contra els membres de l’afició Indar Gorri, els detinguts empresonats en Altasu, les detencions contra el Moviment pro Amnistia, la repressió al moviment estudiantil al campus de Leioa, els internacionalistes detinguts en solidaritat amb el Kurdistan, el moviment a favor de l’okupació; per tots ells.

El pretext per reprimir aquesta vegada: la no existència de la sol·licitud de permís de la manifestació. Fet que ens resulta totalment indiferent. Conscient i responsable de saber quines eren les condicions a les quals s’enfrontaven, ho era la direcció del moviment Errepresioari Autodefentsa que, sent o no cert, així ho havia previst. I si així ho decidiren, així ho respectem.

La conseqüència d’una situació d’enfrontament violent als carrers d’Iruña, no fou el resultat de l’existència o no d’un permís, un paper, una notificació via e-mail o telefònica. El resultat del xoc entre manifestants, la majoria joves, estudiants i treballadors, és la inherent situació de confrontació entre, estudiants i obrers, per una part, i les forces de seguretat de l’Estat, per altra, que són incitades i llançades al xoc contra joves i treballadors.

Per què hi ha qui decideix llençar als elements repressius contra els qui reclamen la fi d’aquesta mateixa repressió, la fi de les detencions, la fi de la persecució política? Els qui dictaminen aquestes ordres tenen un punt de vista particular, de classe. Responen als interessos de classe dels qui la dirigeixen. Ni més ni menys. No desitgen veure masses de treballadors o estudiants que recorren els carrers reclamant justícia.

La seua alternativa està en els centres d’oci, en els supermercats, en el consum nocturn d’oci, en els complexos hotelers, en les xarxes socials on disseminar-se entre els criteris de lògica, identitat i moral, o qualsevol altre espai teixit a consciència pel mercat per entretenir a la classe treballadora. El carrer no és una alternativa, i molt menys un espai de lluita.

Si hi ha una veu discordant, els mitjans de comunicació postrats davant dels interessos dels grans monopolis i d’alguna de les capes més influents de la burgesia, assenyalaran amb el dit abans que es prengui la metxa. Si aquesta pren, els aparells judicials i policials estaran disposats a dictaminar l’actuació repressiva a seguir. Però no sols, aïllats, sinó acompanyats de la mà dels polítics que sobreviuen a l’interior de les institucions de l’Estat, que pertanyen de la mateixa manera a aquesta superestructura, als seus ajuntaments, com el d’Iruña per exemple, parasitant. Com cossos malalts adherits a una superfície a la qual s’aferren com éssers inútils, accelerant la seua putrefacció. Uns postrant-se cap a la dreta, altres diran que fent-lo cap a l’esquerra. Curiós que les diferències, a nivell d’un ajuntament, i no per pura coincidència, desapareguin quan es tracta de denunciar a la classe treballadora. Perquè tant per la dreta, UPN, PP, PSE, com per la suposada esquerra, EH Bildu, Aranzadi, Ezkerra, s’uneixen quan es tracta d’apartar les meres formalitats i disputes polítiques, que només les diferencia una butaca dins d’eixa tan apreciada càmera que els acull.

Els companys que es manifestaven en Iruña no eren miners, no eren bombers, no eren estibadors, no eren cap sector en particular de la classe obrera portant a terme una lluita parcial pels seus drets laborals més ínfims. No. Hi eren tots. Eren joves explotats, eren joves estudiants asfixiats per les taxes, eren treballadores en precari amb sous de misèria; érem tots nosaltres. I el que és més important, eren els qui no callen. Qui no abaixa el cap, qui sacrifica el seu oci, les seues amistats, la parella, la família. I ho sacrifiquen per tots nosaltres.

Però ho sentim, i no ens oblidem, no lluiten per vostès, senyors i senyores conselleres de l’ajuntament d’Iruña. Vostès, tots. Perquè ja hem dit que la diferència entre tots vostès és ínfima, simple detall sobre un logotip d’un partit polític, una corbata o una jaqueta de pana. Vostès, que condemnen amb total rotunditat el trencament d’un caixer automàtic, però que no són capaços de xafar el carrer quan un obrer sofreix un accident laboral mortal. No, no s’alcin indignats de la butaca per lladrar amb l’orgull ferit, esperin que aparegui la càmera. Vostès, que condemnen la ruptura d’un local hostaler, però que no són capaços de denunciar les condicions laborals de misèria que succeeixen a l’interior. Vostès, que s’omplin la boca de pau, convivència i normalitat política, però que miren cap a altre costat quan a un jove del seu poble l’arrosseguen pel terra entre hòsties i espentes i el tanquen al fons d’un calabós  amb tan sols 20 anys, perquè un ésser, tan miserable con vostès, prenyat de la mateixa ideologia dominant a la qual s’aferren, l’enviï a l’interior d’una cel·la perquè, bàsicament, estava allà. Vostès, que s’encarreguen de gestionar el negoci d’una institució pública que no és més que el resultat del grup social, la burgesia, que la va crear i que vostès són incapaços de denunciar. Ni les seues condicions econòmiques, capitalistes, asfixiants, ni les seues manifestacions ètiques, religioses, artístiques, científiques, culturals, que emmotllen la vida de la classe treballadora, els qui sustenten la superestructura, la seua, a imatge i semblança dels qui la crearen i de la qual vostès hi formen part. Vostès, paràsits indesitjables.

Vostès, “formació pacifista que recolza la no-violència, seguim apostant per un model social de pau i convivència”, vostès que denuncien a aquells realitzen “actes que busquen entorpir el camí elegit per la majoria de la societat per avançar cap a un escenari de pau, de convivència i de normalització política”, vostès són els miserables, vostès, encara que paregui un tòpic desgastat, són els vertaders violents. Vostès són els únics terroristes. Qui confia en uns paràsits que només s’encarreguen de gestionar-li una part del seu feu a l’Estat? Vostès que no denuncien el caràcter de classe de les institucions on diuen treballar. Vostès que no les utilitzen com a púlpit on assenyalar-les, desemmascarar-les, humiliar políticament els seus defensors i abrigallar els seus adversaris. Vostès, que diuen denunciar els crims de la dictadura feixista; vostès, que diuen denunciar les injustícies, que s’omplin la boca de drets laborals, socials, de feminisme i ecologisme. Qui es creu el seu discurs? Qui pot creure en un pretès discurs d’esquerres d’algú que no denuncia el sistema capitalista, que no denuncia els seus jutges, la seua policia, el seu sistema educatiu, religiós, els seus mitjans de comunicació? Vostès, que fan pinya quan el vidre d’una sucursal bancària cedeix i cau a terra, un acte de denuncia més que de lluita ideològica, donant-vos pressa en escopir qualsevol tonteria que agradi als qui els donen el sou a final de cada mes, per acontentar-los i no haver d’enfrontar-se més enllà de la còmoda i resguardada arena política que és la seua càmera consistorial. Vostès, que demostren amb els seus lladrucs que el seu discurs no és més que una altra expressió de la manifestació ideològica al servei dels interessos de classe de la burgesia dominant. Vostès, paràsits.

La repressió és inherent a les condicions econòmiques en què viu la societat actual. Denunciem la repressió, però denunciem de la mateixa manera el sistema capitalista que sustenta i dóna via lliure a tota manifestació repressiva que ataca als qui denuncia el mateix sistema capitalista, tant a les condicions econòmiques de misèria i explotació, com aquells que les perpetuen. A tots. Als culpables directes i als gestors secundaris.

La detenció dels 4 companys d’Orereta, i el posterior empresonament de tres d’ells, no és cap acte aïllat. La repressió no és aïllada, sinó que es centra en els elements més conscients de la classe obrera. Aquells que poden ser un exemple pels demés, per a tots nosaltres, i que han de ser assenyalats. No pararem en la lluita per la seua llibertat. No pararem de denunciar les condicions que han portat als nostres companys a presó, ni de denunciar a aquells, en particular a vosaltres, paràsits institucionals, que els han tancat en presó i que amb les seues declaracions perpetuen la vulneració de drets de les persones detingudes per la seua lluita social i política, vulneren la condició d’innocència dels lluitadors socials i vulneren els drets dels presos polítics en les cel·les de càstig de les presons de l’Estat espanyol.

 

VISCA LA LLUTIA DE LA CLASSE OBERRA!

LLIBERTAT PELS 4 D’ORERETA!

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!

Uhaitz Arrizabalaga Moreno.

Traduït al català per Alfons Llorca.

Anuncios