Sobre els 4 d’Orereta

El dissabte passat el barri antic d’Iruña s’agitava una vegada més. No són poques les vegades que la part vella de la capital Navarra emergeix al caure la nit, per portar als carrers la resposta front les darreres actuacions policials en Euskal Herria dictaminades per part de la superestructura, en aquest cas la judicial, que sustenta els pilars ideològics de l’Estat espanyol.

La marxa volia denunciar totes elles: la batuda contra els membres de l’afició Indar Gorri, els detinguts empresonats en Altasu, les detencions contra el Moviment pro Amnistia, la repressió al moviment estudiantil al campus de Leioa, els internacionalistes detinguts en solidaritat amb el Kurdistan, el moviment a favor de l’okupació; per tots ells.

Continuar leyendo “Sobre els 4 d’Orereta”

Comunicado de la comandancia general de las YPG sobre la caída de Alepo [CAST / CAT]

La Caída de Alepo Oriental

por Poltar Can

https://detenidos27e.wordpress.com/2016/12/19/comunicado-de-la-comandancia-general-de-las-ypg-sobre-la-caida-de-alepo-cast-cat/

Alepo Oriental ha caído hoy (13 diciembre de 2016), pero mirando las causas de raíz que han pavimentado la manera de aquella caída uno se da cuenta que fue inevitable no porque las fuerzas de del Baath y sus aliados son más fuertes o las facciones islámicas son más débiles sino porque las decenas de factores que acompañaron la primera caída dentro de 2012 aventajaban a la segunda caída de hoy.

La primera caída fue rápida, desorganizada y vino temprano mientras que la segunda caída vino tarde, ha sido dolorosa y destructiva, en otras palabras; la primera caída era un prefacio a la segunda.

Primero: necesitamos recordar que los revolucionarios se burlaron de las personas de Alepo por no haber participado en la revolución contra el régimen del Baath; fallaron para no entender que Alepo es la ciudad del comercio y la industria que necesita seguridad, estabilidad y carreteras abiertas.

Segundo: Alepo está dividido por dos distritos; oriental y occidental.
Alepo no es sólo una división geográfica, también existe una división social y cultural. El Alepo Oriental es el hogar de los pobres, de los devotos y piadosos suníes, de los kurdos de los pueblos de Kobani y Afrin y también de turcos. Todos son pobres y de clase trabajadora de la construcción y las industrias textiles.

Por otro lado; el Alepo occidental es el hogar de los empleados del gobierno de la clase mediana, los ricos y los amos que no se preocupan sobre eslóganes políticos y sólo de buscar estabilidad para crecer.

Continuar leyendo “Comunicado de la comandancia general de las YPG sobre la caída de Alepo [CAST / CAT]”

Els màrtirs del poble viuen per sempre. 27 de setembre Justícia Popular.

El 27 de setembre de 1975 el règim feixista de Franco afusellava a cinc militants revolucionaris, dos d’ETA, Txiki i Otaegui, i tres membres del FRAP, José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón Garcia Sánchez. Eren els últims afusellats per la dictadura agonitzant.

Aquest any, incomprensiblement, es realitzarà l’homenatge anual al cementiri de l’Almudena el dia 25 en compte del 27. Suposem que per aconseguir més afluència de gent degut a que cau en dimarts, el que és un absurd: en una data tant important és indiferent en quin dia caigui, la gent que de debò reivindica la lluita dels cinc acudirà igualment.

La memòria històrica d’aquestos revolucionaris ha de reivindicar-se en consonància a la lluita per la que van perdre la vida; ha de ser una memòria històrica revolucionaria, allunyada del folklorisme buit i els plors constants sobre èpoques passades. Aquestos cinc herois de la classe obrera morgueren lluitant per la llibertat, contra el feixisme, i en el cas dels camarades del FRAP i del PCE(m-l), pel socialisme, pel marxisme-leninisme. L’única manera d’honrar-los és recordant-los com al que foren, revolucionaris exemplars, i continuant la seua lluita. Les paraules i símbols buits, que són només de cara a la galeria, són una ofensa per la seua memòria.

L’any passat era el 40 aniversari dels afusellaments i a tots aquells que participaren en “l’homenatge” en CCOO de cara a la galeria els preguntp: on és el seu homenatge enguany? On hi són les seues reivindicacions i el seu respecte cap als caiguts? Jo sí sé on hi són: al mateix lloc que l’any passat, enlloc. Era pur oportunisme, era utilitzar la imatge dels camarades en un aniversari que tenia més repercussió en profit seu. On estaven durant dècades, quan no era un moment procliu? És aquesta la memòria històrica que volem? Una colla d’arribistes reformistes que només volen quedar bé de cara a la galeria?

Aquesta any tornem a acudir al cementiri de l’Almudena i recolzem l’acte que es realitza el mateix dia 25 a les 19:00 al carrer Carretas num. 14, 2n h. Metro Sol, junt a exmilitants del FRAP i del PCE(m-l) històric.

Per una memòria històrica revolucionaria!

27 de setembre Justícia Popular!

Els màrtirs del poble viuen per sempre!

Visca la lluita de la classe obrera!

 

Per Stalin

Aquest mes (febrer del 2016) s’ha tornat a parlar en els mitjans de Stalin i la seua figura degut a la publicació del llibre de James Harris “The great fear”, en el que parla de l’anomenada gran purga soviètica i del propi Stalin després de que es feren públics els arxius secrets sobre aquest període històric.

Historiadors burgesos (Harris també ho és) porten dècades clamant als quatre vents que quan es desclassifiquessin els arxius secrets sobre Stalin podríem veure la veritat dels seus crims contra la humanitat. Fa dècades de la publicació de Robert Conquest sobre el gran terror “estalinista”; és una llàstima que haja mort i no puguem veure quina cara ficava al veure que l’obra a la que ha dedicat tota la seua vida ha quedar relegada a l’abocador de la història. Que les seues mentides, tergiversacions i conclusions sobre l’etapa de la URSS amb Stalin al capdavant no són més que un absurd intent d’un busca-raons del capitalisme per denigrar a un home que ho va fer tot per aconseguir un món millor.

Fins i tot el propi Harris admet (intentant deixar clar que no té cap simpatia per Stalin) que les conclusions de Conquest sobre que el que mogué a Stalin era l’intent d’instaurar un poder personal i dictatorial en la URSS és quelcom que els arxius demostren que és fals. En canvi, el que mogué a Stalin i al PCUS durant tots aquestos anys fou la construcció i defensa del socialisme. Fou una època de grans dificultats i, malgrat els errors, la història s’ha encarregat de demostrar que sense cap dubte el camarada Stalin va estar a l’altura.

És molt fàcil per un acadèmic petit-burgès criticar les purgues com una cosa brutal, però cal fixar-se en el context en el que es feren. En primer lloc, el socialisme triomfant s’enfrontava tant a l’enemic intern com a l’extern.

  • Intern: antics tsaristes, anarquistes, fraccionalistes de tot tipus i arribistes; tots ells cometien intents de derrocar el règim socialista, mitjançant sabotatges, espionatge i incús atemptats com el que li va costar la vida al camarada Kirov o el que cometeren els reaccionaris anarquistes contra Lenin.
  • Extern: en la guerra civil ja intervingueren varies potències estrangeres per ajudar a l’exèrcit blanc. Posteriorment, hi havia hagut plans per part de les potencia capitalistes per realitzar una invasió a la URSS. A partir de 1936 l’amenaça era imminent.

En aquesta conjuntura, qui no es prepararia per a la venidora lluita? Qui seria tant estúpid de no preparar l’Estat a tots els nivells per poder sobreposar-se a aquestes amenaces? Només un neci esperaria que les coses es solucionessin soles esperant sobreviure. Stalin actuà correctament, les purgues foren un mal necessari. De fet, derivat d’aquestes dificultats que s’agreujaren amb la II Guerra Mundial i la pèrdua de quadres del Partit es pogué veure que el procés de purgues havia d’haver sigut més profund del que fou. Ací els acadèmics de la ignomínia com Conquest i Cia es ficaran les mans al cap, però la revolució és violenta i no pot sobreviure a la reacció contrarevolucionària només amb “bons” gestos. La nostra moral és la proletària, la lluita de classes; la moral cristiana del bé i el mal els la deixem als cures.

Intenten criminalitzar a Stalin, tirar-li la culpa de tot el que es va fer en defensa del socialisme per, criminalitzant-lo a ell, criminalitzar el comunisme, i no podem permetre-ho. L’obra del PCUS, del camarada Stalin, és una de les parts més brillants de la història del moviment revolucionari; és el nostre deure no permetre que es xafi, doncs estaríem deixant que xafen el marxisme-leninisme i la lluita per l’emancipació de la nostra classe.

En els tant alabats processos de Moscou, les propis observadors internacionals que estigueren presents no van veure cap irregularitat. Hi ha molta imaginació al respecte; és graciós que acusin de realitzar tortures mentre es silencien les tortures que es produeixen als seus propis països, per exemple en Espanya, perquè si algú pensa que les confessions les treuen sense torturar és que no saben del que parlen, o potser ho encobreixen – “se cree el ladrón que todos son de su condición” –. Hem de combatre la difamació burgesa sobre la justícia popular en la URSS. Ells, la burgesia, són els vertaders torturadors i assassins; que no confonguin a la gent.

Per últim, sobre la purga, voldria plantejar al lector una qüestió: si tan arbitràries foren les purgues, per què es va castigar i purgar a Yagoda, responsable de les primeres purgues, per la seua ineficiència i arbitrarietat? La resposta és clara: no foren arbitràries ni responien al capritx de ningú, eren una necessitat deguda a les condicions materials en les que vivien.

El principal impuls per criminalitzar a Stalin el donà el traïdor de Kruchev en l’assalt al poder durant el XX Congrés, un autèntic colp d’estat en el que, amb el seu infame informe al culte a la personalitat, pretengué carregar-li el mort a Stalin, intentant desprestigiar i destruir el seu llegat.

Des d’aleshores, la burgesia ha continuat l’estela de difamació fins avui, però el seu llegat és inesborrable, i per molts atacs que es produeixin en el desenvolupament de la lluita de classes, el proletariat no permetrà que caigui en l’oblit.

Stalin fou un bolxevic des dels inicis, una persona humil, sacrificada i disciplinada, temperada mentre lluitava de jove en vagues en Geòrgia o atracant trens blindats per finançar el Partit. L’enviaren a Sibèria diverses vegades, però s’escapava i tornava al mateix, sense doblegar-se, irreductible. L’acusen de ser un buròcrata; m’hagués agradat veure a eixos “acadèmics” de saló realitzant el treball d’acció que va fer Stalin en la seua joventut.

Fou un brillant organitzador de l’exèrcit durant la guerra civil que donà el triomf al socialisme.

Home cultivat i intel·lectual de renom, com proven les seues obres teòriques que s’han convertit en clàssics del marxisme-leninisme. Destacant la seua lluita contra el revisionisme, la qüestió nacional, la lingüística i la construcció del Partit. Se l’acusa de ser un neci per part d’aquells acomplexats i traïdors que només li tingueren enveja.

Constructor del Partit, lluitador infatigable, assot dels revisionistes i fraccionalistes de tot tipus.

Fou la figura principal en la construcció del socialisme i la destrucció del III Reich dels mil anys; el seu paper durant la II Guerra Mundial va ser brillant, admès pel propi traïdor de Zhukov en les seus memòries.

Què es pot dir d’un home que fins els més ferris enemics del qual parlen bé d’ell? Açò deia Winston Churchill, imperialista feroç, sobre ell:

“La sort per Rússia fou que durant els anys de les grans proves va ser dirigida per aquest estratega inflexible que fou Iósif V. Stalin. Fou una personalitat importat, assenyalada i inqüestionable. Stalin estava dotat d’una energia extraordinària, era un erudit amb una voluntat forta, inflexible, implacable tant en el treball com en les discussions, i jo mateix, malgrat tota la meua ciència del Parlament anglès, no hagués pogut contradir-li res. La força activa del seu treball era tan gran en ell que constituïa una cas únic entre tots els Caps d’Estat de tots els temps i de tots els pobles. Stalin produïa impressions molt fortes sobre cadascun de nosaltres. La seua influència sobre el poble era inqüestionable. Quan entrava en la sala de la Conferència de Yalta, cadascun de nosaltres, com si ens ho haguessin demanat, s’alçava i, de manera sorprenent, posava les mans en les costures dels pantalons, romanent immòbil. Posseïa una intel·ligència profunda. Era un mestre inigualable per descobrir solucions als problemes més complexes, inclús en els casos en que pareixia que no hi hagués solució possible. Havia creat i manava un país colossal. Era una personal que hauria pogut eliminar als seus enemics amb l’ajuda de les mans dels seus enemics i aconseguí inclús fer-nos combatre contra els imperialistes, a nosaltres que també ens considerava obertament com a tals. Stalin era tant gran que era incomparable en el món. Havia sortit del no res i deixà rere ell una Rússia equipada amb armes nuclears […] No, no importa el que es digui d’ell, ni la història ni els pobles l’oblidaran…”

S’han llençat moltes mentides sobre el camarada Stalin, però hem de reivindicar-lo com el que és, un comunista conseqüent, un exemple per tots els qui lluiten per un món millor. Els seus ensenyaments segueixen vigents i són grans aportacions per a la ciència del marxisme-leninisme. Com ell mateix digué: “Sobre la meua tomba llençaran muntanyes de brossa; el vent de la història les esborrarà inexorablement”. Quina raó tenia Stalin; no podem permetre que aquesta brossa quedi impune, és nostre el deure netejar el seu nom.

Tomás Garante.

Traduït al català per Alfons Llorca.

Sobre les concepcions antimarxistes en la caracterització de l’Estat.

Una part del revisionisme espanyol [1] té dificultats per comprendre el marxisme-leninisme pel que fa a la caracterització de l’Estat. És un tema que he tractat amb anterioritat, però en aquesta ocasió m’agradaria desenvolupar-ho refutant el seu argument estrella, l’ús de cites mutilades de Dimitrov del text “Sobre les mesures de lluita contra el feixisme i els sindicats grocs”.

Com veurem en el desenvolupament d’aquest text, podrem apreciar que els seus únics mitjans per justificar que Espanya és un estat feixista són el dogmatisme, el doctrinarisme i la no assimilació de les lleis de la dialèctica.

El text del que hem parlat fou pronunciat en el IV Congrés de la Internacional Sindical en Moscou al març del 1928.

Aquestos revisionistes afirmen que Espanya és un Estat feixista i que, com en el franquisme existia una dominació autoritària, no pot deixar d’haver feixisme si no es derroca a la burgesia, és a dir, si no s’implanta la dictadura del proletariat. Defenen que el feixisme, una vegada implantat, no té marxa enrere.

Aquest és el fragment del text que utilitzen per justificar els seus posicionaments antimarxistes:

“El perill del feixisme per al proletariat i per al moviment sindical classista és un perill permanent i creixent. L’eliminació definitiva d’aquest perill només és possible mitjançant el derrocament de la dominació de la burgesia, mitjançant la substitució de la dictadura burgesa per la dictadura del proletariat en aliança amb els treballadors del camp. Considerar el feixisme com un fenomen temporal i transitori que, dins dels marcs del capitalisme, podria ser reemplaçat pel restabliment del vell règim democràtic-burgès, així com negar el perill de l’establiment del feixisme als grans països capitalistes, és fer-se vanes il·lusions, que només poden debilitar la vigilància i la resistència del proletariat, servir al feixisme i coadjuvar a l’enfortiment temporal de la dictadura feixista. Aquestes il·lusions han de ser rebutjades de la manera més resolta; els partidaris de la Internacional Sindical estan obligats a portar a terme una lluita sense treva contra elles.” [2]

Analitzem-ho per parts:

  1. L’eliminació definitiva del feixisme, del perill feixista, només acabarà amb la implantació de la dictadura del proletariat. Estem totalment d’acord. Què té a veure que el perill de la dominació autoritària no acabi fins la conquesta del socialisme amb que hagem de viure en un Estat feixista o que no es pugui lluitar contra la feixistització, la implantació del feixisme i per la defensa dels drets conquerits per la classe obrera dins d’un règim parlamentari de dominació democràtica de la burgesia? Ja no és que malinterprenten a Dimitrov, sinó que el falsegen descaradament. Què tindrà a veure la solució definitiva amb la obligatorietat del moment actual?
  2. “Considerar el feixisme com un fenomen temporal i transitori que, dins dels marcs del capitalisme, podria ser reemplaçat pel restabliment del vell règim democràtic-burgès, així com negar el perill de l’establiment del feixisme als grans països capitalistes, és fer-se vanes il·lusions, que només poden debilitar la vigilància i la resistència del proletariat, servir al feixisme i coadjuvar a l’enfortiment temporal de la dictadura feixista.” [3]

Quan fan el seu anàlisi de Dimitrov, i amb aquest extracte concret es permeten el luxe d’intentar donar lliçons als demés sobre la certesa dels seus erronis plantejaments, se’ls oblida allò de l’anàlisi concret de la situació concreta, i que Dimitrov quan escriu açò ho fa en unes condicions materials concretes, que no són fixes i que no es poden aplicar mecànicament a la realitat espanyola sense adequar-ho a les condicions que nosaltres vivim.

Igualment, en el propi text del que extrauen la cita podem veure el següent en el paràgraf anterior que introdueix la pròpia cita:

“Després de la guerra imperialista i de la victoriosa Revolució d’Octubre, després de l’existència de deu anys de la Unió Soviètica i en les condicions de l’enorme influència revolucionaria d’aquestos factors sobre el proletariat, les masses pageses, les nacionalitats oprimides i els pobles colonials, la burgesia no pot mantenir per molt de temps sota la seua hegemonia de classe a les masses populars i enfrontar les tasques de l’estabilització i racionalització del capitalisme mitjançant les velles formes i mètodes de la democràcia parlamentaria.” [4]

Pel que podem veure, veritablement pot algú pensar que l’auge de la contrarevolució existent per la constitució del primer Estat socialista i de la Komintern, de l’ofensiva de la revolució… són les mateixes circumstàncies materials que les que vivim avui dia, i que la burgesia es veu obligada a implantar una dictadura terrorista, una dominació autoritària per poder preservar els seus interessos. Òbviament les condicions han canviat, per tant, no es pot repetir mecànicament quelcom que s’ha enunciat en unes condicions materials concretes i diferents. És necessari adaptar-ho a la nostra realitat.

Ací diran que les condicions són les mateixes, que la repressió, etc. És molt curiós que el propi Dimitrov, posteriorment, en el VI Congrés, juliol-agost de 1928, de la Internacional, afirmés el següent:

“Per tal d’adaptar-se a les modificacions de la conjuntura política, la burgesia utilitza alternativament els mètodes feixistes i els mètodes de coalició amb la socialdemocràcia.” [5]

És a dir, Dimitrov en la Komintern parla de l’alternança depenent de les circumstàncies materials per part de la burgesia en la seua dominació, entre el feixisme i la coalició burgesa amb els socialdemòcrates, pràcticament un any després del primer text del que hem parlat. Aquesta evolució, desenvolupament – o incús algú dirà rectificació –, no pensem que rectifiqui res, doncs tan sols s’adapta a les condicions materials i al desenvolupament històric, però aquest desenvolupament es veurà encara més clar en els documents del VII Congrés de la Internacional, en el que Dimitrov, en el seu informe al VII Congrés en agost del 1935 continua amb el mateix desenvolupament que hem comentat i no diu res de que una vegada s’implanti el feixisme només es pugui acabar amb aquest tipus de dominació amb la implantació de la dictadura del proletariat, tesi que, com la defenen els revisionistes dels que estem parlant, va en contra de l’aposta de la Internacional pel front únic i el front popular.

La burgesia no va a donar marxa enrere voluntàriament quan ja ha implantat la dominació autoritària, però a l’hora de produir-se un canvi s’ha de tenir en compte l’acció tant dels factors interns com externs. Aquestos revisionistes no poden entendre ni els exemples històrics més simples que donen la raó a la Komintern i a Dimitrov.

El mateix Dimitrov al que tant els agrada citar afirmava en 1935 el següent:  “No saben abordar d’una manera concreta els fenòmens de la realitat viva, alguns camarades que sofreixen peresa mental substitueixen l’estudi minuciós i a fons de la situació concreta i de la correlació de forces de classe per fórmules generals que no diuen res.” [6]

Cal analitzar la caracterització de l’Estat, l’estudi sobre la lluita contra el feixisme, d’una forma dialèctica, no recitant com lloros de manera dogmàtica frases mutilades de textos que en la majoria dels casos ni tant sols han llegit sencers ni s’han molestat en analitzar la situació material concreta actual.

Quan s’alliberà Itàlia del feixisme s’implantà una democràcia burgesa. La pròpia burgesia italiana, que havia recolzat a Mussolini, va fer tots els esforços possibles per mantenir la seua dominació, ara d’una manera democràtica; intentar mantenir una dominació autoritària hauria comportat a la llarga la fi de la seua dominació com a classe. Per sobreviure i debilitar les forces revolucionaries no tingué més remei que establir una dominació democràtica. Açò vol dir que el perill del feixisme haja desaparegut? No, per suposat que no; pot tornar a implantar-se. Aquest perill només desapareixerà amb el socialisme. Que no s’haja implantat la dictadura del proletariat no vol dir que segueixin vivint en un règim de terror feixista, per suposat que no. La burgesia només busca perpetuar-se en el poder, i farà el que sigui per tal d’aconseguir-ho, incloent ací l’adaptació del tipus de dominació.

El cas d’Espanya és diferent. No es produí el canvi després d’una guerra civil, però el moviment revolucionari era fort al final de la dictadura: el moviment de lluita democràtica no parava de créixer i la conflictivitat social arribà al seu moment més àlgid des de la guerra civil espanyola. La situació era insostenible per al manteniment de la dictadura, l’oligarquia espanyola va veure que la situació escapava del seu control. A açò cal afegir els factors externs; les democràcies burgeses europees temien que la situació espanyola desbordés al govern i es creés un focus d’agudització de la lluita social, de la lluita de classes, un focus revolucionari en Europa que esquitxaria a la resta de països europeus en plena Guerra Freda. A Estats Units tampoc li agradava la idea de que a Espanya i Portugal es pogués donar una situació política que perjudiqués els seus interessos polítics i econòmics, pel que pressionaren a la dictadura, a la burgesia espanyola i als seus partits per a que iniciaren una reforma política que els homologués amb la resta de democràcies europees. A aquesta reforma per part de les oligarquies i els socialdemòcrates se l’anomenà transició, i tenia com a intenció principal desmobilitzar la lluita de classes i els partits revolucionaris per aconseguir una dominació democràtica homologable a la resta de països europeus. Els Partits revolucionaris lluitaren contra aquesta reforma ja que el seu objectiu era la revolució social, però una vegada fracassaren i la reforma i els seus objectius foren un èxit no va quedar més remei que acceptar la nova realitat i organitzar-se per seguir lluitant per la nostra classe.

Aquesta situació ha perdurat fins avui, encara que des de fa uns anys ha començat un procés de feixistització en tota Europa que també ens afecta a nosaltres. És el nostre deure com a comunistes oposar-nos a aquestes mesures de la burgesia que busquen entre la conflictivitat social tornar a imposar el feixisme com a mesura preventiva al moviment revolucionari en auge.

Dimitrov fou durament criticat pels revisionistes pel canvi dels seus posicionaments i els de la pròpia Internacional respecte al feixisme. Anomenà als seus detractors “setciències” irònicament, perquè eren uns necis i els caracteritzà com gallines polítiques. Aquestos revisionistes que criticaven a Dimitrov són els mateixos esquerranistes malalts que intenten justificar la seua incultura i la seua línia errònia utilitzant cites del propi Dimitrov .El que no saben aquestos mutiladors és que Dimitrov, en la seua conclusió del VII Congrés de la Internacional, ja els caracteritzà com el que són, que arriben a un debat en el que ja han sigut refutats ideològicament fa més de 50 anys. Els seus plantejaments són vells, són plantejaments revisionistes fa temps superats i xafats. Aquest és un fragment referent al canvi de les condicions materials i de com els marxistes han d’adaptar-se a aquests canvis:

“No seriem marxistes revolucionaris, leninistes, dignes deixebles de Marx, Engels i Lenin si no canviéssim d’una manera congruent la nostra política i la nostra tàctica, d’acord amb els canvis operats en la situació i en el moviment obrer mundial.

No seriem vertaders revolucionaris si no aprenguéssim de la nostra pròpia experiència i de l’experiència de les masses.

Volem que els nostres Partits dels països capitalistes actuïn i procedeixin com vertaders partits polítics de la classe obrera, que desenvolupin en la realitat el paper d’un factor polític en la vida del seu país, que portin a terme en tot moment una activa política bolxevic de masses i no es limitin només a la propaganda i a la crítica, a llençar simples crides a la lluita per la dictadura proletària.

Som enemics de tots els esquematismes. Volem que es tingui en compte la situació concreta de cada moment i de cada lloc i que no s’actuï sempre i en tots els llocs en base a un patró determinat; no volem oblidar que la posició dels comunistes no pot ser igual en totes les condicions.” [7]

Anàlisi concret de la situació concreta.

 

Juan Mesana.

Traduït al català per Alfons Llorca.

 

Notes:

  1. Principalment PCE(r).
  2. “Sobre les mesures de lluita contra el feixisme i els sindicats grocs”. – Dimitrov.
  3. Ibídem.
  4. Ibídem.
  5. Documents del VI Congrés de la III Internacional – 1929 PROGRAMA DE LA INTERNACIONAL COMUNISTA.
  6. Per la unitat sindical de la classe obrera contra el feixisme, VII Congrés mundial de la Internacional Comunista, 13 d’agost de 1935. – Dimitrov.
  7. Ibídem.

La teoria de la revolució leninista i l’experiència de la revolució de 1905.

Context de la Rússia tsarista durant la revolució de 1905.

  1. Guerra russojaponesa

A finals del segle XIX, els estats imperialistes començaren a repartir-se els països de l’Oceà Pacífic. Entre aquestos països tenia principal importància la disputa pel control de Xina. En aquesta lluita entre les potències imperialistes va sorgir el xoc entre la Rússia tsarista i el Japó per la dominació d’una part de Xina. Sense declaració de guerra prèvia, Japó va assaltar en 1904 els territoris dominats per Rússia, començant així la guerra entre aquestes dues potències.

El govern tsarista, tenint en compte les seues condicions internes – l’auge del moviment revolucionari – va pensar que la guerra contra una altra potència serviria per frenar l’auge de la lluita de classes interna en el país, unint totes les classes sota la defensa dels “interessos de la pàtria”. Però com ens demostra la història, una guerra de rapinya només serveix per enriquir a la burgesia, mostrant al proletariat i a les classes explotades pel capitalisme de les maneres més cruentes amb la mort dels seus germans en el front i la més aguda fam, que les guerres imperialistes no afavoreixen a la pàtria, sinó simplement a la burgesia. Per això, després de la pèrdua de la guerra de la manera més ridícula i infantil per part de Rússia, incloent la cessió de territoris abans dominats per aquesta, la lluita de classes no va disminuir, sinó que es fou aguditzant de tal manera que es mostrava inevitable la revolució de 1905.

Hem de tenir en compte quines posicions es prengueren al respecta d’aquesta guerra. Per una part, ens trobem als menxevics, incloent Trotsky, que defensaren la guerra imperialista sota la defensa de la pàtria, al més pur estil ranci de la II Internacional, convertint-se en els fidels defensors dels interessos de la classe capitalista. Per altra banda, la postura del bolxevics, una oposició a la guerra imperialista, conscienciant a la classe obrera de que la guerra que s’estava lliurant no era pels interessos de la pàtria sinó pels interessos imperialistes de la burgesia.  Les seus consignes no eren consignes pacifistes, eren consignes que defensaven els interessos del proletariat. Els bolxevics sabien que la derrota de Rússia debilitaria les forces tsaristes i propiciava les condicions materials necessàries per preparar la insurrecció armada i portar a terme la revolució democràtica burgesa. La paciència de les classes oprimides pel tsarisme i la classe capitalista russa la que servien arribava al seu final.

  1. Ascens del moviment obrer: vagues polítiques, revoltes i alçaments.

A finals del 1904 començaren a realitzar-se les primeres grans vagues d’aquesta època. En les assemblees d’obrers es discutien les reivindicacions que s’havien de demanar i els mètodes mitjançant els quals s’haurien de realitzar. Els bolxevics, en base a una tàctica correcta, sabien que l’única manera de conquerir aquestes millores era mitjançant la presa de les armes, és a dir, mitjançant la insurrecció armada. No obstant, les masses vacil·laven al respecte i intentaren portar-ho a terme d’una forma pacífica esperant que el tsar atengués les seues reivindicacions.

El 9 de gener del 1905, els obrers es manifestaren al palau d’Hivern, residència del Tsar, per demanar-li que atengués les seus reivindicacions. El tsar respongué reprimint amb les armes la manifestació pacífica. Aquesta dia conegut com el Diumenge Sagnant moriren milers d’obrers, entre ells molts bolxevics. Aquesta tràgica experiència va fer comprendre als obrers que només existeix una única forma de conquerir els seus drets, la via revolucionària.

A partir del 9 de gener, començaren a declarar-se vagues en tots els punts del país. Les vagues ja no eren només vagues econòmiques, ni de solidaritat amb els obrers repressaliats, sinó que començaren a prendre el caràcter de vagues polítiques. En alguns punts del país on es trobava el proletariat més avançat es començà a realitzar una resistència armada contra el tsarisme.

Les vagues i alçaments no només es portaren a terme en les ciutats, sinó que també es començaren a realitzar al camp. Fou la primera vegada que el camp s’alçava contra el tsarisme. El CC del Partit va instar a organitzar mítings i cercles en les viles, a realitzar agitacions per a que la pagesia s’alcés juntament amb el proletariat contra el tsar, i va començar a dirigir les primeres vagues dels obreres agrícoles.

Al juny del 1905 es va produir la famosa revolta del cuirassat Potemkin. Aquesta alçament pren la seua importància en que fou el primer que es realitzava dins de l’exèrcit tsarista. Els marins s’alçaren front els seus oficials, i es dirigiren a recolzar la vaga d’obrers d’Odessa, ciutat de la que es trobaven pròxims. El tsar va enviar bucs contra el Potemkin, però aquestos es negaren a disparar contra els seus companys. Per falta de combustible, aliments i una direcció encertada, ja que dins del Potemkin hi havia una majoria anarquista i menxevic, el Potemkin va firmar la seua rendició. Aquest alçament que a priori pareix insignificant, va resultar ser una gran experiència revolucionària, aclarint d’una manera sublim als soldats de l’exèrcit que devien canviar la classe a la que servien, que devien posar-se del costat de la classe obrera.

La burgesia, temorosa de l’agudització i del caràcter revolucionari que estaven prenent les vagues polítiques, va intentar conscienciar al tsar de que era necessari fer reformes ínfimes per apagar l’auge revolucionari. Aquest fou el motiu de la convocatòria del tsar d’una Duma.

III Congrés del POSDR. Lenin desenvolupa la teoria de la revolució.

Els bolxevics, conscients de les condicions materials que existien en Rússia, veien pròxima la possibilitat per portar a terme una insurrecció que acabés amb el tsarisme i que portés a terme la revolució democràtica. Veien necessari que el partit definís clarament una tàctica que pogués portar a terme el programa mínim (objectius de la revolució democràtica burgesa) [1] acordat en el II Congrés. Així es donaren pressa per convocar el III Congrés del partit. Malgrat convocar a tots els òrgans del partit, els menxevics no assistiren al III Congrés, sinó que convocaren una conferència per tractar la tàctica que portarien durant la insurrecció.

En els mesos previs al III Congrés, Lenin va escriure el seu famós llibre “Les dues tàctiques de la socialdemocràcia en la revolució democràtica”, en el que esclareix l’objectiu i la tàctica dins de la revolució democràtica, així com la majoria de les línies fonamentals de la teoria de la revolució.

Les tesis fonamentals que es recullen en aquesta obra són:

  • El proletariat pot i deu ser el líder de la revolució democràtica. Lenin entenia que la revolució democràtica és una revolució que pel seu caràcter no pot eixir del marc del capitalisme, però que els canvis produïts per aquesta suposen un benefici per a la classe obrera, i que la seua consecució no seria més que el principi per preparar la revolució socialista. Més endavant parlarem del concepte leninista de la revolució ininterrompuda, els menxevics, en canvi, rebaixaven la importància de la revolució democràtica, i el caràcter dirigent del proletariat de la revolució, ja que no es lluitava per la consecució del socialisme.

Segons els bolxevics, la insurrecció podria acabar-se de dues maneres: amb la instauració d’una república popular, dirigida per un govern provisional d’obrers i camperols, o amb la derrota de la revolució, que comportaria un pacte entre el tsarisme i la burgesia, amb una caricatura constitucional i una assemblea parlamentaria fidel als seus interessos.

La primera opció acostava el proletariat a la lluita final, a la lluita pel socialisme. La segona suposava un retrocés dins de tot el moviment revolucionari que s’havia portat a terme durant els últims anys. Per això Lenin afirmava que el proletariat no pot apartar-se de la revolució malgrat el seu caràcter burgès, sinó que pel contrari podia i havia de dirigir-la. La victòria de la revolució depenia quin paper prengués el proletariat, si com a classe d’avantguarda o com a auxiliar de la burgesia.

  • El paper de dirigent del proletariat en aquesta fase de la revolució, no és per sentimentalisme ni per una qüestió numèrica, sinó per la seua condició de classe. En primer lloc, la classe obrera dins del mode de producció capitalista, és la classe més avançada i conseqüent; en segon lloc, el proletariat és l’única classe que pot tindre un partit polític únic independent i d’avantguarda, és a dir, el partit comunista. I en tercer lloc, la revolució democràtica propicia que la burgesia pergui algunes de les seus avantatges com a classe. A la burgesia li interessen els canvis mitjançant les reformes, i no per la via revolucionària, que la revolució democràtica dugui a terme per la via revolucionària educa al proletariat en que l’única manera possible d’arribar al socialisme és mitjançant la insurrecció.

Pareix ser que els maoistes no entén aquest fet: són les condicions de classe les que marquen el paper dirigent del proletariat. És la qualitat, no la quantitat. La condició de classe és la mateixa en el mode de producció capitalista, independentment del país. Afirmar i recolzar aquesta tesis del maoisme – el paper dirigent durant la revolució democràtica de la pagesia pel seu major nombre quantitatiu – és primer la quantitat a la qualitat. Impossibilita que la revolució democràtica pugui ser portada a terme, tal i com succeí en la República Popular Xinesa.

  • L’aliat de la classe obrera durant la revolució democràtica només pot ser la pagesia, ja que la revolució democràtica li dona tot el que la seua classe necessita: la reforma agrària, la llibertat política, l’eliminació de les restes feudals, etc. La burgesia, pel seu caràcter de classe, és contraposada als objectius de la revolució democràtica i per tant no pot ser aliada en aquesta revolució. Per a que la revolució sigui victoriosa, el proletariat ha d’apartar a la pagesia i a les masses explotades pel capitalisme de la influència de la burgesia. Així ho afirmava Lenin:

“Però la inestabilitat dels pagesos és radicalment distinta de la inestabilitat de la burgesia: en aquest moment concret, els pagesos es trobaven menys interessats en que es mantingués  indemne la propietat privada que en arravatar als terratinents les seus terres, que són una de les principals formes d’aquella propietat. Sense convertir-se per açò en socialistes, ni deixar de ser petits burgesos, els pagesos són susceptibles d’actuar com els més perfectes i radicals defensors de la revolució democràtica… els pagesos es convertiran en un baluard de la revolució i la República; ja que només una revolució plenament victoriosa pot donar-li als pagesos tot en matèria de reforma agrícola, tot el que el pagès vol, amb el que somnia i que realment necessita.” [2]

“Qui comprengui vertaderament quin és el paper de la pagesia en la revolució russa victoriosa, serà incapaç de dir que l’abast de la revolució es redueix si la burgesia li dona l’esquena, ja que, realment, la revolució russa no començarà a adquirir el seu vertader abast, no començarà a adquirir la major envergadura revolucionària possible en època de revolució democràtica burgesa, fins que la burgesia no li doni l’esquena… Per ser portava conseqüentment a terme, la nostra revolució democràtica deu recolzar-se en forces capaces de contrarestar la inevitable inconseqüència de la burgesia, és a dir, capaces precisament d’obligar-la a donar-li l’esquena.” [3]

Lenin fou molt clar en l’aspecte de l’aliança amb la pagesia i l’aïllament de la burgesia. La burgesia mai pot ser un aliat del proletariat en la fase de la revolució democràtica, aquest fet no depèn de les condicions materials del país, sinó de la seua condició de classe, que és la mateixa en tots els països que es troben en un mode de producció capitalista. Els maoistes, basant-se en l’absurda excusa de les condicions particulars del país, accepten l’aliança amb la burgesia. Legitimen en base a les condicions materials particulars de Xina que Mao inclogués dins del govern de la RPX a la burgesia, que mantingués els seus privilegis, que se’ls donaren grans llocs burocràtics, que seguiren explorant a la classe obrera i a la resta de masses semiproletàries mitjançant les empreses estatals. La burgesia no pot ser aliada de la classe obrera durant la revolució democràtica, no perquè nosaltres no vulguem, sinó per la seua condició de classe. “L’aliança” amb la burgesia implica la impossibilitat de profunditzar la revolució democràtica. Mao utilitzà l’axioma de “és per les condicions materials de Xina” per instaurar un règim en el que la burgesia seguís mantenint els sues privilegis. La República Popular Xinesa mai fou un país socialista, ni tan sols profunditzà tots els objectius de la revolució democràtica.

Per altra banda ens trobem el trotskisme. La teoria trotskista nega el paper de la pagesia com a aliat, com a reserva del proletariat. Considera la pagesia com un classe reaccionaria independentment de les fases i sense analitzar el seu caràcter de classe, pretén que la classe obrera lluiti contra la resta de classes per la presa del poder. Lenin considerava a Trotsky i la seua teoria com infantil, que juga a la presa del poder. El proletariat necessita i ha d’atraure a la resta de les masses explotades pel capitalisme, sense aquestes aliances és impossible la presa del poder i l’estabilitat de la dictadura del proletariat. Però el marxisme-leninisme no és una teoria oportunista, sinó una teoria científica que analitza el caràcter material de cada classe. Per això, dins de la revolució democràtica, la pagesia es converteix en un aliat, en la reserva del proletariat, ja que l’eliminació dels vestigis feudals és de l’interès de la pagesia. Durant la revolució proletària, només l’obrer agrícola i el semiproletàri es convertiran en aliats del proletariat, doncs la socialització dels mitjans de producció afavorirà els seus interessos, passant a la reacció tots els pagesos propietaris, ja que la revolució socialista té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció. La qüestió de les aliances en cada fase no es determina per oportunisme ni per sentimentalisme, sinó perquè els objectius de cada una de elles li siguin favorables als interessos materials de cada classe.

Que el proletariat no aprofiti aquestes aliances o no sigui capaç d’atraure aquestes masses, permetent que la pagesia es converteixi en reserva de la burgesia, provocarà que sigui impossible la presa del poder i la constitució de la dictadura del proletariat. La dictadura del proletariat és la dictadura de la classe obrera, aquest fet és evident. No comparteix el poder amb cap altra classe, però d’açò no es desprèn que es trobi aïllada de la resta de masses que han sigut explotades pel capitalisme. Si la classe obrera i el PC volen que la revolució triomfi ha de ser capaç d’atraure aquestes bastes masses perquè lluiten pels seus interessos.

  • La revolució democràtica només pot portar-se a terme mitjançant la insurrecció, mitjançant l’ús de la força revolucionària. La insurrecció es l’única via per mantenir el paper dirigent del proletariat. Els menxevics defengueren la via pacífica per a que els canvis es produïssin a través de reformes. Basant-se en que la revolució seguia tenint un caràcter burgès i no socialista, advocaven per deixar la direcció de la revolució democràtica a la burgesia. Per combatre aquesta tàctica petit burgesa, els bolxevics feren agitacions per aconseguir:
  • Implantació per la via revolucionària de la jornada de 8 hores.
  • L’ús de les vagues polítiques de masses, per a que durant el desenvolupament de la revolució es convertiren en una de les ferramentes fonamentals per la mobilització revolucionària de les masses.
  • La creació de comitès revolucionaris de vaga a la ciutat i de pagesos al camp, que posteriorment es convertiren en els primers soviets.
  • La victòria de la revolució democràtica ha de portar-se a l’hora amb la instauració de la dictadura del proletariat i la pagesia. El poder revolucionari no es recolza en cap llei, sinó en una legitimitat de les armes. Només pot ser una dictadura perquè la imposició dels canvis immediats que afavoreixen a la pagesia i al proletariat trobarà una terrible oposició per part de la burgesia, terratinents i l’estat. Aquesta dictadura no serà una dictadura socialista, sinó una dictadura democràtica, és a dir, que dintre d’ells seguirà existint el mode de producció capitalista.
  • Concepte leninista de la revolució ininterrompuda: la revolució no ha de detenir-se en la fase democràtica, la finalitat no és una República popular, sinó la conquesta del socialisme. Una vegada aconseguits els objectiu democràtics, el proletariat, amb el partit a l’avantguarda, deu dirigir el moviment revolucionari fins la consecució del socialisme. No existeix una muralla entre les fases de la revolució, sinó que aquetes continuen una rere altra, i inclús pot ocórrer que quedin objectius d’una fase que es porten a terme alhora que es realitza la fase següent. El temps per passar d’una fase a altra va a dependre de la correlació de forces que existeixi entre el proletariat i els seus aliats tàctics i la burgesia. Entendre que les fases estan separades i que entre aquestes existeix un període de transició pacífica, és tenir un concepció metafísica, vol dir ofegar el moviment revolucionari i desaprofitar la inestabilitat que sofreix la burgesia en aquestos moments, vol dir condemnar al proletariat i a les masses explotades pel capitalisme a més anys d’explotació. És permetre que els elements reaccionaris de cada fase prenguin forces i puguin destruir tot avanç revolucionari aconseguit.

“De la revolució democràtica començarem a passar immediatament, en la mesura de les nostres forces, de les forces del proletariat conscient i organitzat, a la revolució socialista. Nosaltres som partidaris de la revolució ininterrompuda. No volem quedar-nos a meitat camí.” [4]

L’hegemonia del proletariat en la revolució burgesa, mitjançant l’aliança proletària i camperola, ha de convertir-se gradualment en l’hegemonia del proletariat en la revolució socialista, en aliança tàctica amb les masses explotades que es proletaritzen durant la revolució socialista. A l’igual que la dictadura de la classe obrera i la pagesia durant la revolució democràtica, ha de transformar-se en la dictadura del proletariat en la revolució socialista. Aquest es realment el significat del concepte de revolució ininterrompuda desenvolupat per Lenin.

En l’època de Lenin, aquesta concepció metafísica de cada fase revolucionària era defesa pels partidaris de la II Internacional. Per ells, entre la fase de la revolució democràtica i la fase de la revolució socialista devia haver un període d’entre 50 i 100 anys, en el que la burgesia seguís explotant còmoda i pacíficament a la classe obrera. En l’actualitat, el maoisme és el principal revisionisme que, encara que amb tesis distintes, defensa aquesta separació metafísica entra una fase i altra. Per a ells, entre la revolució democràtica i la revolució socialista existeix una muralla xinesa, és a dir, un període llarg de temps en el que la burgesia segueix explotant lliurement al proletariat. Aquesta tesi fou creada per Mao després del moviment d’alliberament nacional de Xina, per a que la burgesia seguís sent la classe dominant, sense perdre els seus privilegis, per poder destruir els elements revolucionaris que seguien dins del partit i per a que en Xina mai s’hi aprofundís en una revolució democràtica i es realitzés una revolució socialista.

Aquesta obra té una importància crucial dins del marxisme-leninisme, ja que es desenvolupa duna manera brillant la teoria de la revolució, destrossant i tirant pel terra totes les teories revisionistes sobre la qüestió principal del marxisme, la presa de poder per part de la classe obrera. Encara que va ser escrita ja fa més de 100 anys per destrossar les tàctiques petit-burgeses que defensaven els menxevics, el seu estudi encara és crucial doncs ens dona les claus per combatre totes les tendències revisionistes que existien sobre la teoria de la revolució. L’única qüestió que no va desenvolupar Lenin en aquesta obra és la possibilitat del triomf del socialisme en un sol país, però aquesta qüestió la desenvoluparem en propers articles, quan tractem l’estudi de Lenin sobre l’imperialisme, concretament la Llei del Desenvolupament  Econòmic i Polític Desigual.

La qüestió camperola.

Sense intenció de detenir-nos molt en aquest punt, és evident la gran confusió que existeix dins del MCE sobre aquesta qüestió. Els partits revisionistes, per la falta de formació i el seu afany oportunista, mesclen els objectius de les fases de la revolució democràtica i socialista; no determinen la tàctica que ha de seguir el PC en aquestes etapes. Per açò i basant-nos en els textos de Lenin sobre la qüestió camperola durant aquesta època, anem a esclarir una sèrie de qüestions.

Pel que fa a la qüestió camperola, els comunistes hem de tenir clar quins són els objectius, la contradicció principal i els aliats del proletariat dins d’ambdues fases. En la revolució democràtica, l’objectiu principal és la destrucció de les restes feudals, no obstant això, tots els partits revisionistes marquen com objectiu en els seus programes el com ha de fer-se el repartiment de terres. El repartiment de terres o la nacionalització d’aquestes dins de la fase democràtica no és la finalitat ni la qüestió principal, sinó que hem d’entendre que la revolució democràtica és una fase estratègica sense la qual és impossible passar la següent fase, la de la revolució socialista.

Els revisionistes confonen aquesta qüestió plenament al plantejar com objectiu principal la nacionalització o el repartiment de les terres entre petits pagesos, és un absurd reaccionari. L’objectiu fonamental de la qüestió camperola en la fase democràtica és que els comitès revolucionaris de pagesos guiats i en aliança pel proletariat siguin capaços de destruir les restes feudals, és superar la contradicció principal en aquesta fase – l’antagonisme entre terratinents i la pagesia – podent així passar a la fase final de la revolució, a la lluita pel socialisme. Estos no entenen la relació dialèctica que existeix entre les distintes etapes, entenen la nacionalització de les terres o l’expropiació d’aquestes als terratinents i el seu posterior repartiment entre els petits camperols com una finalitat. No es donen compte de que la nacionalització o cooperativisme no és el mateix que la socialització. Que per a que existeixi la socialització han d’existir unes relacions de producció socialistes. Que dins del capitalisme aquestes cooperatives o aquestos repartiments de la terra a l’estil de Marinaleda no són socialisme, sinó res més que ideologia petit burgesa. Els comunistes no advoquem per un repartiment més equitatiu de la terra, ni per una cooperació dins d’un sistema capitalista; advoquem per la socialització de la producció dins d’unes relacions de producció socialistes. Hem de tindre clara aquesta diferència.

La fase democràtic burgesa no suprimirà ni acabarà amb el capitalisme ni l’explotació, sinó que el desenvoluparà. Crear comunes, cooperatives, pot ser un progrés dins de la revolució democràtica, però no és l’objectiu final del proletariat. Aquesta concepció petit burgesa és caure en utopismes, és retrocedir al socialisme utòpic. Els comunistes recolzem el moviment revolucionari pagès (dins de la fase democràtica), mentre que destrueix les restes feudals, però ens oposarem a aquest moviment (fase socialista) en quan siguin un moviment antiproletàri i reaccionari, recolzant als obrers agrícoles i als elements semiproletàris en contra de la petita burgesia i burgesia pagesa que es passi a la reacció contra la revolució socialista.

La pagesia té una composició heterogènia dins del sistema capitalista, en el que es dona la contracció entre els obrers agrícoles i la burgesia pagesa. Aquest fet hem de tindre’l sempre en compte. Però la contradicció principal canvia depenent de la fase revolucionària en la que ens trobem. Dins de la revolució democràtica ens trobem que la contradicció principal és l’antagonisme entre els terratinents i els pagesos en general, per això, el PC recolza tot moviment camperol revolucionari que estigui a favor de destruir el règim feudal, però una vegada passada la revolució democràtica, els aliats canvien. Ens trobem doncs front un canvi qualitatiu de fase, en el que la contradicció fonamental no són ja els terratinents contra la pagesia en general com en la fase democràtica, sinó la burgesia pagesa contra l’obrer agrícola. Dins d’aquesta contradicció el PC recolzarà als obrers agrícoles contra els pagesos propietaris.

“Al principi recolzaren fins el final, per tots els mitjans, fins la confiscació, al pagès en general contra el terratinent; després (i inclús no després, sinó al mateix temps) recolzarem al proletariat contra la pagesia en general. Predir ara la combinació de forces en el si de la pagesia “al dia següent” de la revolució (democràtica) és una utopia vana. Sense caure en l’aventurerisme, sense trair la nostra consciència científica, sense  buscar popularitat barata, podem dir diem tant sols una cosa: ajudarem amb totes les nostres forces a tota la pagesia a fer la revolució democràtica per a que a nosaltres, el partit del proletariat, ens sigui més fàcil passar quant abans millor a una tasca nova i superior: la revolució socialista. No prometem cap harmonia, cap igualitarisme, cap “socialització” amb la victòria de la insurrecció pagesa actual; al contrari, “prometem” una nova lluita, una nova desigualtat, una nova revolució a la qual aspirem.” [5]

 

La revolució del desembre.

A l’octubre del 1905 s’inicià una vaga general política en tots els punts del país, inclús en les zones més remotes. La vaga va arrastrar a tots els elements de la classe obrera, incloent les capes més endarrerides, amb més de dos milions de vaguistes. Les consignes del partit sobre les vagues de masses estaven donant els seus fruits. El país estava paralitzat i la classe obrera es trobava al capdavant del moviment revolucionari contra el tsar. Durant aquesta vaga sorgiren els primers soviets. Els bolxevics veien en aquestos el germen del poder revolucionari, entenien que el triomf depenia de les masses que aquestos pogueren atraure i de que els bolxevics preguessin la seua direcció. Contràriament, els menxevics restaven importància als soviets, els veien només com un òrgan d’autonomia local i no com la base del poder revolucionari. Els soviets implantaren per la via revolucionària la jornada laboral de 8 hores, feren crides al poble per a que no pagués impostos al tsar i amb freqüència confiscaven els diners de la hisenda tsarista per invertir-lo en les necessitats de la revolució.

En estos moments la revolució estava clarament de ple en la fase de la insurrecció armada. Els bolxevics, conscients d’aquesta situació, van intentar augmentar el recolzament de les masses camperoles a la insurrecció, crear organitzacions dins de les files de l’exèrcit i conscienciar a les masses de que l’única manera d’aconseguir el triomf era per la via revolucionària. Tot açò es resumeix senzillament en una de les consignes que realitzà Stalin en un míting en Tiflis, dies abans a la insurrecció:

“Què necessitem per aconseguir un vertader triomf? Necessitem tres coses: armament, armament i més armament”.

El govern Tsarista tampoc va romandre impassible front la situació revolucionària. Després de firmar la pau amb Japó, va dirigir tot l’exèrcit contra les obrers i camperols per xafar la revolució.

El soviet de Moscou va acordar el 18 de desembre de 1905 convocar una vaga política general que en el transcurs de la mateixa es convertís en insurrecció. Els obrers veien que tenien la capacitat de neutralitzar els policies i inclús fer passar al seu costat una part de l’exèrcit. Però la vaga no fou recolzada en tot el país. Tingué especial importància la falta de suport en Sant Petersburg, on el soviet estava dominat pels menxevics. Encara que la insurrecció no fou només en Moscou, sinó que també es produí en zones com Sebastopol, Morsovo, Krasnoyarsk, Ucraïna, Letonia… la falta de suport va ser un dels principals motius pels que la revolució no va triomfar

El 22 de desembre s’alçaren les primeres barricades en Moscou, duran 9 dies els obrers mantingueren una lluita armada contra els forces tsaristes, però la falta de direcció, ja que el comitè bolxevic fou detingut dies abans de la insurrecció de l’actitud defensiva que tingué la insurrecció, va provocar que fora aixafada.

Motius del fracàs de la revolució de desembre i ensenyances.

La revolució fou aixafada principalment per:

  • La falta d’una partit d’avantguarda. El POSDR, com ja hem comentat en anterior articles, estava fraccionat en menxevics i bolxevics, fet que provocà que no hi hagués una direcció única. Els bolxevics, malgrat el seu treball revolucionari, no aconseguiren aïllar als menxevics i la influència d’aquestos en alguns punts del país i en alguns soviets, especialment el de Sant Petersburg, fet que comportà que la insurrecció no s’estengués a tota Rússia.
  • Encara que realment va ser la primera vegada que en Rússia existia un moviment pagès d’una importància considerable, la seua extensió seguia sent reduïda per aconseguir que la insurrecció triomfés. El moviment pagès caria d’organització i direcció. Molts dels pagesos seguien sota la influència de la burgesia, una gran part d’aquestos formaren part del seu exèrcit de reserva. Els pagesos s’agruparen en associacions burgeses demòcrates, com la Unió Pagesa, o recolzaven els nous partits creats per la burgesia a partir del 1905, que tenien la finalitat d’ofegar el moviment revolucionari. Els partits demòcrates i social-revolucionaris atragueren a gran part de la pagesia, fent-los creure que el reformisme i la seua representació en la Duma era la solució als seus problemes. Inclús una part dels camperols es va unir a la reacció més salvatge, formant part dels Cent Negres.
  • El mateix va passar entre les files de l’exèrcit. Els comitès revolucionaris bolxevics que es crearen dins d’aquest encara no tenien l’acumulació de forces suficients. Molts dels soldats seguien recolzant al govern tsarista mentre que els que estaven en contra seguien tenint una actitud pacifista front aquest. Els comitès no aconseguiren conscienciar als soldats de que l’única manera d’acabar amb el tsarisme era la via revolucionària.

Després de que la revolució fora aixafada, els menxevics, de la manera més vil i oportunista, criticaren que els obreres haguessin pres les armes, afirmaren que la revolució no s’aconseguia per la via revolucionària sinó per la pacifista. Els bolxevics prengueren aquest missatge com una traïció a la revolució i a la classe obrera russa. Analitzaren els fets i van veure que el motiu principal pel que va fracassar la revolució fou perquè no s’aconseguí fer més extensiva la idea de que la revolució ha de ser violenta, mitjançant les armes, de que la insurrecció armada és l’única manera d’acabar amb el tsarisme. Malgrat el seu fracàs, la revolució de 1905 fou la millora escola per a la classe obrera russa fins aquella data. Va educar políticament als obrers, va estendre la idea, encara que no prou, de que la fi de l’explotació només pot arribar mitjançant la presa per la via revolucionària.

Julio Moreno

Traduït al català per Alfons Llorca.

Sobre la Nova Política Econòmica. Aportació del camarada Nicolás Machado des d’Argentina.

El període de la Nova Política Econòmica (“NEP” d’ací endavant) és sense cap dubte un dels períodes més controvertits de la història de la Unió Soviètica (“URSS”), ja que va representar un brusc viratge en la política adoptada pel govern soviètic tant interna com externa. Anem a veure de que es va tractar.

Continuar leyendo “Sobre la Nova Política Econòmica. Aportació del camarada Nicolás Machado des d’Argentina.”

Què representa la cinta de Sant Jordi?

La cinta de Sant Jordi és reconeguda actualment com una espècie de bandera de l’antifeixisme en el conflicte ucraïnès. Es pren com un símbol d’aquells que s’oposaren al colp d’estat feixista, aquells que reben el recolzament de l’altra potència imperialista en joc: Rússia. Òbviament, la cinta de Sant Jordi no ha nascut amb el propi conflicte, té ja uns segles d’història. I són precisament aquestos segles els qui il·luminen el significat d’aquesta símbol.

Continuar leyendo “Què representa la cinta de Sant Jordi?”

Experiències històriques dels Partits Comunistes

L’anàlisi del model organitzatiu i mètodes de treball dels partits comunistes històrics al llarg de la seua existència, és un objectiu necessari i fonamental per qualsevol comunista. Per això, des de la Universitat Obrera dedicarem diferents articles amb la finalitat de sintetitzar totes aquestes experiències i treure les ensenyances fonamentals del mateix.

Continuar leyendo “Experiències històriques dels Partits Comunistes”